Un Fons de Reserva per “guanyar temps” (sense confiar-se) i una onada de pensionistes amenaçadora

Dos especialistes en sistemes de pensions (l’advocat italià Francesco Briganti i l’espanyola Mercedes Ayuso, catedràtica de la Universitat de Barcelona), convidats pel Fons de Reserva de Jubilació per abordar els reptes d’Andorra, sostenen que és urgent (i natural) encaminar una reforma per adaptar-se als canvis demogràfics i econòmics

Gemma Rial (conductora de l’acte), Mercedes Ayuso, Maria Cosan i Francesco Briganti.

Un sistema de pensions que s’enfronta a riscos (com tots), ha d’assumir deures (urgentment, de manera inajornable) i està dotat d’unes característiques que el beneficien (encara que sigui a curt termini, sense possibilitat de confiar-se). Dos especialistes en sistemes de pensions internacionals –l’advocat italià Francesco Briganti i l’espanyola Mercedes Ayuso, catedràtica de la Universitat de Barcelona– han estat convidats pel Fons de Reserva de Jubilació aquesta tarda per abordar els reptes d’Andorra en aquesta matèria en una taula rodona que també ha comptat amb la intervenció de Maria Cosan, economista.

El sistema andorrà és un sistema de repartiment i, segons Ayuso, està afectat per dos reptes d’especial rellevància: el repte econòmic –les fluctuacions dels mercats: auges, crisis…– i el risc demogràfic, al qual el sistema del Principat està “molt exposat”. “Andorra està vivint canvis demogràfics molt notables, canvis estructurals en la piràmide de població. Cada vegada més persones es beneficien del sistema de pensions. Davant d’aquestes persones, se situen els treballadors, els ciutadans actius dins del mercat de treball, que són els que financen el sistema”.

Per reformar el sistema –apunta Ayuso– cal trobar el motlle més adequat: “La situació d’Andorra és molt similar a la d’altres països. No és un escenari especialment particular, que només afecti Andorra. Es repeteix de manera sistemàtica. Andorra compateix amb altres països l’exposició als canvis poblacionals. Canvis molt delicats en sistemes de repartiment en què les pensions de cada any es paguen amb les cotitzacions del mateix any. Això requereix que hi hagi més població activa que població pensionista, és a dir, persones cobrant una jubilació”. I aquest no és el futur immediat del Principat: “Es veu, ara, que hi ha un eixamplament de la piràmide poblacional a partir dels 65 anys. Hem detectat un engrossiment i és el moment en què salten les alarmes”.

La catedràtica de la Universitat de Barcelona ha assenyalat els deures que el Principat no pot eludir: “Cal treballar en tres eixos. Garantir la sostenibilitat del sistema, és a dir, que els ingressos que es deriven de les cotitzacions puguin pagar les prestacions. Que el sistema sigui ‘suficient’; vull dir que la pensió de la persona que cobra sigui suficient per mantenir el nivell de vida que ha gaudit fins al moment de ser pensionista. I cal, també, treballar per tenir un sistema equitatiu, proporcional. Procurar que el que la persona ha cotitzat i el que acaba rebent no impliqui una gran descompensació”. El tercer punt és crucial perquè, de fet, no s’estaria complint: “Actualment, la població més jove no queda ben representada al sistema perquè hi ha moltes persones jubilades entrant-hi”. Ayuso, doncs, advoca per un canvi de sistema, un repte natural perquè la demografia i l’economia són canviants i l’adaptació no té escapatòria.

“Com més es trigui a reformar les pensions, més greu serà el problema i més brutals les mesures”

De solucions, n’hi ha moltes. Ayuso ha expressat que és “molt important enriquir el pilar propi amb primers pilars bis i, sobretot, segons pilars, és a dir, pilars complementaris, que permeten que la persona disposi d’una pensió addicional a la cotització que ja paga. Un segon pilar que la persona paga per si mateixa i que permet que el sistema no depengui tant de l’evolució demogràfica”. Aquest segon pilar pot ser, a més, “un revulsiu” per a la productivitat: “La persona treballa per aportar a la pensió dels grans i a la vegada contribueix a enriquir la seva”. 

Briganti ha elogiat els sistemes escandinaus (Suècia i Noruega) i no és partidària d’adoptar models que sí que funcionen fora d’Europa (“es parla molt d’Austràlia”) pel gruix de diferències en matèria econòmica, social i demogràfica. “Cada país ha d’escollir el seu propi sistema seguin les seves pròpies característiques”. N’hi ha alguns millors que d’altres? Depèn. “Hi ha criteris per establir si un sistema és millor o no: la viabilitat n’és un”. Viable, però, no vol dir generositat extrema. El sistema ha de ser sostenible i transparent, bo per als ciutadans, però no un forat, car. La bona gestió és fonamental. I sempre la previsió a llarg termini. Els països del sud d’Europa pateixen aquest maldecap de la viabilitat: “De vegades, s’ha estat massa generós”.

Quant al sistema andorrà, Briganti, que l’inclou dins dels sistemes del seu entorn (amb estructures similars), diu que té dues característiques diferents, particulars: “No és molt car perquè no veig països en què les contribucions estiguin al 12% i compta amb una eina molt intel·ligent com és el Fons de Reserva, que molts països no han adoptat. Una eina, però, no pot fer-vos caure en l’extrema confiança”. Conclusió: “Hi ha marge, encara. El Fons de Reserva permet guanyar temps, però això no significa que no cal fer res. Un dia o altre s’esgotarà si no es fa res”.

Etiquetes: