Enric Canals va néixer a Tiana, al Maresme, el 1952. Els seus inicis com a periodista van ser al diari ‘El País’, al ‘Diari de Barcelona’ i a Ràdio Barcelona. Amb l’arribada dels anys 80, va ser contactat pel govern català per ser part de l’equip fundacional -“una desena de persones; podíem anar en un minibus”, bromejava ell mateix en una entrevista a RNA- de Televisió de Catalunya. Un cop amb el canal autonòmic en marxa, es va convertir en el seu director l’any 1984. En aquest càrrec hi va romandre fins al 1989.
Posteriorment, va ser també director del rotatiu ‘El Observador’. També va crear la seva pròpia productora, Mercuri, amb la qual va impulsar programes i documentals durant la dècada dels 90. Aquesta experiència és en la qual es va fixar el Govern de Marc Forné, que buscava una persona per fer d’assessor en la creació d’Andorra Televisió. Va ser, per tant, una peça clau en la creació de la ràdio i televisió públiques del Principat. A partir de llavors, la relació de Canals amb el país seria molt intensa, començat per l’àmbit personal.
“Ell tenia la bona intenció d’ajudar-nos en tot el que va poder; sempre va defensar els interessos del país”, ha destacat Marc Forné, el cap de Govern que el va contractar com a assessor per impulsar la televisió andorrana
I és que el periodista i productor es va casar amb l’andorrana Imma Serra i fruit d’aquest matrimoni va tenir dos fills, Sara i Enric, també dedicats al món de la comunicació. De fet, Sara Canals actualment és la corresponsal de la Cadena Ser a la capital dels Estats Units, Washington. Els darrers anys, Canals havia viscut a cavall entre el país i el Ripollès i el 2023 va accedir a la nacionalitat.
Qui durant l’època de creació d’Andorra Televisió va col·laborar estretament amb ell va ser Forné. “Ell era un home que tenia molt bona intenció per ajudar-nos en tot el que va poder”, ha destacat l’ex cap de l’executiu, que ha valorat especialment el fet que “sempre va defensar els interessos del país” i “ho va fer molt bé.
La presència de Canals va ser clau per poder solucionar el que era una mancança important: “no teníem televisió pròpia i tenia clar que s’havia de fer alguna cosa. Feia molta falta i ell va deixar la seva empremta”. I, sobretot, considera clau un aspecte: “Ens va anar molt bé la seva experiència a TV3; va permetre que la nostra relació amb ells també fos molt bona”.
El productor també va participar en una llarga llista de projectes i va ser membre del Consell Audiovisual de Catalunya entre 1997 i 2001. Tornaria també a tenir contacte amb TV3 com a integrant del consell d’administració de la llavors Corporació Catalana de Ràdio i Televisió -entre 2004 i 2008-, època en la qual també va impulsar iniciatives empresarials a Andorra. Una d’aquestes, juntament amb Antoni D’Ocons va ser guardonada amb un dels Premis Innovadors del 2006.
També es va dedicar a l’escriptura. El 2013, va guanyar el Premi Godó de reporterisme i assaig periodístic per l’obra ‘Pujol Catalunuya. El consell de guerra a Jordi Pujol’, un treball amb el qual analitzava el procés que el règim franquista va aplicar al president de la Generalitat.
Comentaris (2)