Grau ha transitat molts formats artístics. Ha treballat (i treballa: perquè encara crea) el llenç, les emulsions, la serigrafia, el ‘collage’ i el videoart. Ricard Planas, comissari de l’exposició (que es pot visitar des d’avui fins al 26 d’octubre), assenyala que l’esforç del muntatge ha estat el de “portar i combinar diferents peces de caràcter retrospectiu”. S’ha volgut que la producció videogràfica dialogui amb la de la resta de disciplines. El diàleg dona un resultat molt clar: Grau no s’ha apartat mai de les mateixes obsessions, de l’activisme. El fil narratiu, doncs, es manté intacte: “Veiem la progressió: com canvia el material, però no pas el discurs de l’artista”.
Un discurs inclinat cap a la denúncia social, a temes com ara el consumisme (la indústria alimentària), la solitud, la sostenibilitat, l’opressió femenina, la mort violenta, injusta i gratuïta (una obra homenatja un obrer andalús ferit per la Guàrdia Civil després d’haver expressat la voluntat d’adherir-se al Congrés de Cultura Catalana), l’ofec de la ciutat (el soroll que molesta els veïns: “El soroll mata; la gent es posa malalta”), la cobdícia de la corrupció… Per a Planas, Grau atorga a totes aquestes qüestions “un punt de reflexió”, de “racionalitat”.
Grau, que no emmarca les seves obres per poder donar-los “naturalitat extrema”, té un estil que bascula entre l’expressió explícita i la poètica i treballa, sovint, amb imatges icòniques, ‘pop’, plenament identificables, compartides, però presentades en una combinació que els atorga una nova significació. Avui, Grau continua creant, projectant obres, però ho fa també des d’una calma que potser li ofereix una trajectòria feta, sòlida, eloqüent: “No sempre s’ha d’estar en peu de guerra”. Qui ho diria, vista l’exposició.
Comentaris