Aquells Arxius Nacional van néixer sense cap document, cap ni un, però al llarg dels anys, lògicament, “s’ha multiplicat per molt”. L’arxiu –ha apuntat Arbués– ha de permetre, essencialment, que quan “es busqui un document, el puguem trobar”. Un calaix enorme d’ordre envejable. Una idea que Arbués ha volgut destacar inicialment és la de l’accés públic: “El centre dels arxius són els usuaris. Totes les persones han de poder consultar els documents. Els arxivers lluitem contra la idea de l’arxiu com un espai reservat a unes determinades elits, a unes ratetes d’arxiu que venen a fer recerca. Fem esforços per continuar obrint aquest arxiu a tothom”. Són els papers públics més valuosos del poble andorrà, íntegrament. Avui, doncs, l’accés a l’Arxiu Nacional és lliure (abans, al començament, calia demanar permís d’entrada). L’Arxiu Nacional té, avui, 1.876 usuaris registrats (presencials, principalment). La consulta ‘in situ’, però, “va a la baixa” i guanya terreny la virtualitat.
Arbués ha recordat sota quins objectius van arrencar els Arxius Nacionals: bàsicament, donar suport al programa de formació andorrana (era el període de l’‘andorranització’ de l’ensenyament) i recuperar i custodiar documentació històrica (pública o privada). Com dèiem, l’organisme va començar a caminar sense documents: Armengol, la impulsora, va visitar i gratar els arxius departamentals francesos, per exemple, per trobar papers d’interès andorrà, nacional; en trobava, és clar, i els podia traslladar des de França en suport microfilm (eren còpies, no eren pas els documents originals). Espanya i França van ser els principals països dels quals van nodrir-se els Arxius Nacionals, a banda dels tresors locals. El primer gran fons original va sortir de la Casa Areny-Plandolit d’Ordino.
Què és, però, el patrimoni documental? Documents, per exemple, produïts pels poders públics d’Andorra (sense exigència d’antiguitat); els de més de trenta anys d’antiguitat produïts per entitats privades sense afany de lucre; els de més de cent anys produïts per qualsevol persona física o empresa privada o els donats expressament, lliurement (i que s’ajustin als criteris d’interès dels arxivers, és clar). En aquest sentit, la funció fonamental de l’Arxiu Nacional, la primera, és la recuperació del patrimoni documental. L’arxiu es nodreix de compres de documents emblemàtics a l’estranger (a França i a Espanya, com dèiem), de les troballes, de la recerca; de la donació voluntària, etc. “I la tasca de recuperació continua”, aclareix Arbués. Importantíssima, però, també és la conservació i la restauració. “Les tècniques han canviat poc”, apunta l’arxivera. Per evitar danys, una consulta es resol amb una reproducció del document; l’original, d’alguna manera, està ‘privat de llibertat’.
Al llarg del seu repàs, Arbués ha donat compte de l’evolució de l’estructura interna de l’Arxiu Nacional. Una història de creixement de plantilla, d’expansió de dipòsits, de suma de funcions, etc. Avui, l’Arxiu Nacional compta amb diferents seccions (de fons històrics; de fons d’imatges, gràfics i audiovisuals; de conservació i restauració…). En total, en aquest moment, són 352 els fons documentals, que contenen documents textuals, gràfics (mapes, sobretot; el primer document cartogràfic andorrà, per exemple) o audiovisuals. L’arxiu no deixa de ser un fons de fons: del fons del Tribunal de Corts, del fons de Ràdio Andorra, dels fons comunals, del fons de la Cambra de Notaris… L’estructura inicial era, òbviament, exigua i la petita seu es trobava a la Casa de les Monges, al costat del Consell General. En cinquanta anys, la plantilla dedicada en exclusiva a l’arxiu ha saltat dels dos treballadors (que constaven al primer reglament) als nou actuals. Avui, l’Arxiu Nacional s’ubica a la plaça interior de Prada Casadet. S’espera, però, una pròxima mudança que el dugui a l’Hotel Rosaleda per guanyar espai i solemnitat. Precisament, la futura Llei d’arxius (prevista per al 2026) hauria de permetre institucionalitzar la tasca de l’organisme, “donar un marc legal a la feina que ja fem”.