El debat, teòricament, no havia de generar especialment embolic. Es tractava d’avaluar si es prenia o no en consideració la proposició de llei de concertació i consulta institucional dels comuns. I des del principi ha quedat que, en això, no hi havia diferències. Tots els grups entenen que té un objectiu positiu i, malgrat que han avisat que segurament caldrà introduir millores, com ara en certs terminis previstos o en les matèries sobre les quals caldrà un informe obligatori de les corporacions locals, tots han deixat clar que calia acceptar el text per treballar-lo i, posteriorment, votar-lo.
El rebombori, però, ha esclatat arran de la intervenció del conseller Pere Baró, que ha volgut aprofitar per posar sobre la taula “una reflexió”. Així, ha posat en relleu que “els comuns, en tot el seu dret, ens fan aquesta proposició” i ha volgut apuntar que “potser alguna cosa no està funcionant bé”. Aquí és on ha posat el focus en els consellers generals elegits en llista territorial, uns càrrecs que, sempre s’ha dit, han de tenir una certa obligació de representar les seves parròquies. Per això, s’ha demanat si “realment estan complint amb aquesta funció” i, en cas contrari, si “té sentit” aquesta disposició.
El debat ha acabat sortit molt del tema concret sobre la taula, tant que, fins i tot, ha acabat amb una altra reflexió, si m´s no curiosa, de Ladislau Baró sobre els referèndums: “els règims dictatorials els fan servir més habitualment”
El comentari, s’ha vist de seguida, no ha agradat gaire. Els gestos tant de la bancada de Govern -on hi ha fins a tres ministres que, inicialment, van ser elegits en les respectives territorials -Marsol, Jordi Torres Falcó i Raul Ferré- com en la de la majoria. Una remor que ha anat ‘in crescendo’ segons avançava la intervenció de Baró. Tant que, un cop finalitzada, el síndic general, Carles Ensenyat, ha hagut de recordar la necessitat de guardar “cortesia parlamentària” i d’escoltar qui intervé.
Això, lògicament, no exclou que, després, es pugui respondre. I així ha estat. El líder del grup demòcrata, Jordi Jordana, ha estat el primer -per una qüestió de torns- a l’hora de defensar la tasca d’aquests parlamentaris parroquials. Ell n’és un, elegit per Canillo. I, justament, ha volgut deixar clar que tenen un contacte permanent amb les autoritats parroquials. De fet, ha revelat que “tenim un grup de WhatsApp” on hi ha tots els càrrecs de la parròquia -comunals, governamentals i parlamentaris- i “ens comuniquem cada dia”. Ara bé, també ha deixat clar que “quan som consellers, el nostre interès també és de país”.
També s’ha defensat el president del grup de Ciutadans Compromesos, Carles Naudi, també elegit territorialment a la Massana. I ho ha fet deixant clara la “bona relació” no només amb els actuals inquilins de l’edifici de la Closeta, sinó als anteriors. “Hem tingut bona relació amb David Baró i Raul Ferré, amb Olga Molné i Eva Sansa i amb l’Eva i el Roger [Fité]”. I aquí encara ha reblat més el clau, citant un per un tots els consellers actuals del comú pel nom. De fet, ha indicat que “aquesta mateixa setmana hem parlat de temes legislatius amb els cònsols”. Per tant, ha remarcat que “tenim forts vincles amb les autoritats de les nostres parròquies, tants que, a vegades, fins i tot ens acusen de ser massa parroquialistes”.
Marsol tampoc ha volgut deixar passar el comentari de Baró. En el seu cas, tot s’ha de dir, l’ha molestat més la referència als dubtes sobre si la llei amb el programa d’incentius per facilitar la construcció de pisos de lloguer a preu assequible ha estat realment consensuada amb els comuns. I aquí és on ha volgut deixar clar que “vaig portar la llei a la reunió de cònsols” i, per tant, “les seves paraules no s’ajusten a la realitat”.
Com s’ha vist, el debat ha acabat fugint, i no es pot dir que a poca distància, de l’objecte real de la llei. Tant que, fins i tot, s’ha acabat parlant de referèndums, després del comentari de Cerni Escalé, que s’ha demanat, també com a reflexió, per què, malgrat ser una fórmula prevista a la Constitució, encara no s’ha fet servir. Aquí és on el ministre de Relacions Institucionals, Ladislau Baró, ha fet un altre comentari, com a mínim, curiós. Ha deixat clar, això sí que no comparteix en excés la idea de fer moltes consultes a la ciutadania. I ho ha fet amb un argument, com a mínim, curiós: “Llevat de Suïssa, pocs Estats de dret fan servir aquesta fórmula de forma habitual. Normalment, es fa servir en temes de gran rellevància o per als quals ho demana la Constitució. En canvi, els règims dictatorials no democràtics els fan servir més habitualment; els dictadors els aprecien perquè tenen una altra capacitat de moure el poble. És un sistema igualment legítim, no la dictadura, el de la democràcia directa però crec que un parlament permet més agregar voluntats, negociar i estabilitzar un règim polític que no pas la consulta sovintejada per a qualsevol tema”.
Comentaris