Fa anys -una dècada, i més de cent escrits- que en el seu lloc web, Dilmé, que va arribar a Andorra amb cinc anys i que ara respira andorranitat pels quatre cantons tot i exportar la seva saviesa arquitectònica allà on la precisen, hi penja articles en gran profunditat analítica. Estudis sobre conservació. Anàlisis sobre edificis coneguts o d’altres que, potser, treu de l’oblit. Com per exemple els treballs que Enrique Delso Calavia va deixar a Andorra. L’edifici de la Companyia d’Assegurances Andorranes a l’avinguda Meritxell d’Andorra la Vella o la casa habitatges Reig a l’avinguda Canòlich de Sant Julià de Lòria.
Dilmé reivindica la feina feta. Sí. Però també reclama la mirada. No només és interessant allò que es fa amb interès sinó que també ho esdevé allò que a través dels ulls acaba generant un neguit, una gràcia… que estimula de forma diferencial. Que es mostra atractiu. “És un resum de tot això”, diu l’arquitecte amb despatx a Escaldes. I tot això són els articles que ha anat parint aquests darrers anys. Els articles individualitzats posats en context. En fi, que més enllà d’explicar l’edifici, la construcció en qüestió, “en paral·lel s’hi explica que hi ha al seu voltant a nivell normatiu, social”.
Enric Dilmé parla de Puig i Cadafalch, de Domènech i Montaner o de Bofill. I també de l’esmentat Enrique Delso Calavia. I tants i tants d’altres que han deixat la seva empremta a Andorra. O que han fet arquitectura des d’Andorra mateix. Dilmé, per exemple, encara no entén com es va permetre l’enderroc de la impremta de Casal i Vall, obra de Domènec Escorsa. En fi, la història de l’arquitectura andorrana, com a mínim dels darrers cent cinquanta anys, a través dels ulls d’Enric Dolmé. El treball (‘El darrer segle i mig d’arquitectura andorrana’) que gaudeix del suport del Col·legi d’Arquitectes d’Andorra (COAA) i el Govern i l’edita Anem es presenta aquest proper dimecres (19 hores) a la seu dels professionals de l’arquitectura.
Dilmé treu pit de la feina feta a Andorra. Modestament i discretament. Però amb fermesa. “Doncs sí, hi ha coseta interessant”, explica. I en la doble introducció del llibre explica que alçant la mirada i observant “exemples arquitectònics remarcables” se n’adona que hi ha notables treballs d’arquitectes forans que excel·leixen en els seus països d’origen i aquí passen aparentment desapercebuts. La feina grossa, la del lloc web, ha requerit la recerca “d’una dotzena llarga d’arxius nacionals, comarcals, comunals, locals, professionals i privats, tant del país com de l’estranger”.
Enric Dilmé ha entrevistat “tots els protagonistes vius que he pogut localitzar o, en absència seva, els seus familiars. Persones que m’han atès cordialment, amb ganes d’explica-se i contents que se’ls recordi”. I l’arquitecte recorda que “en el darrer segle i mig Andorra ha passat de la concisa producció bastida pausadament durant centennis a un frenesí expansiu sense ordre ni concert que ha abraçat tot el país. Casa nostra és, bàsicament, un producte del segle XX”, manté l’arquitecte andorrà.
Dilmé recorda que “l’arquitectura tradicional andorrana comença a mudar d’imatge a partir de mitjan segle XIX, quan adapta models forans impulsats per la reconversió econòmica i la influència de l’emigració” i “l’expansiva demanda constructora serà dirigida bàsicament per tècnics catalans fins al darrer terç del segle XX, quan els llicenciats andorrans passen a ser majoria”. I entrats ja en el segle XXI “tornen a aparèixer arquitectes forans, primer estrelles internacionals, com a reclam turístic o inversor, seguits dels atrets per l’obertura econòmica (amb col·laboracions més o menys reals amb arquitectes locals), mentre s’accentua l’escassetat d’habitatge assequible i l’apressant emergència climàtica impulsa estratègies de mitigació i adaptació”.
En fi, que com deixa clar Enric Dilmé, “ha estat una feina ingent però gratificant, perquè he pogut conèixer, de primera mà, les vivències andorranes d’uns professionals admirables que conserven una gran estima pel nostre país”. I si alguns d’aquells que ja no hi són aixequessin el cap, potser s’esparverarien de l’evolució arquitectònica, urbanística, del país. Cent cinquanta anys potser no són gaires. Però poden ser molts, sobretot, si les coses és fan més malament que bé. O allò que deia Dilmé: “Potser hem fet massa coses i tot.”
Comentaris (3)