El teixit socioeconòmic del Principat havia acabat el 2014 encara embrancat en els efectes de la crisi. Els números vermells encara persistien encara que sense la força d’exercicis precedents. La primera visita d’un president espanyol al Principat va ser portadora de males noves. Hores d’ara ja no hi ha cap dubte que el regal de Reis que va portar Mariano Rajoy el 7 i el 8 de gener del 2015 va ser el carbó més enverinat possible. A la casa-museu d’Areny Plandolit, asseguren les fonts, o almenys durant aquella visita, en alguna hora, hora i mitja que estava en blanc en l’agenda del dirigent espanyol perquè ningú podia ser testimoni del que passaria llavors, es va posar potes en l’aire el país. Espanya pretenia els Pujol. I amb l’excusa de l’acord de no-doble imposició es va executar BPA. Induïts a l’error o no, el govern d’Espanya estava convençut que posant les grapes sobre el banc del Cierco es trobaria una immensa fortuna del tòtem del sobiranisme català.
El ‘cas BPA’
A partir de llavors es dissol el Consell General, es convoquen eleccions, Demòcrates per Andorra (DA) confirma la seva majoria sense ser ja tan majoritària i el FinCEN envia el míssil definitiu. D’aquell 10 de març en fa tres anys i un dia. I moltes coses han canviat en un Principat que, ni de bon tros, no ha pujat al tren de la recuperació econòmica com hauria d’haver estat. En un Principat que ha passat del secretisme bancari a la desconfiança absoluta que genera el sector. Tot, o bona part, per embolicar una acció, la intervenció del banc, que, essent suaus cal considerar de molt controvertida. Tot, o bona part, per distreure la realitat i encolomar a altri els presumibles delictes que suposadament hauries pogut haver comès tu mateix. En un país on gairebé ningú no gosa expropiar ni un pam de terreny ni tan sols per resoldre un revolt perillós, s’expropiava un banc sencer sense cap mena de compensació i posant tothom qui gosava obrir la boca contra la paret.
Hi deu haver una dotzena de causes judicials obertes al tomb del denominat ‘cas BPA’. No hi ha ni una sola sentència, menys encara ferma, i el primer judici que s’ha posat en marxa, el que jutja la causa general, la que va motivar la intervenció del banc i l’empresonament del seu conseller delegat durant 22 mesos, està ajornat sense data per reprendre’s. De la resta, es jutja més via mitjans de comunicació que no pas en seu judicial. Es fa difícil pretendre que la comunitat internacional -entengui’s des de l’òptica dels dipositants presents o futurs- es prengui seriosament el sector bancari andorrà. Una cosa és fer passos cap a l’homologació normativa, cap a la transparència.
Una cosa és deixar de ser paradís fiscal a poc a poc. L’altra, fer-ho a cop de daga. I això és el que el 10 de març i l’operació orquestrada (per acció, omissió, deixadesa o covardia) pel segon Govern Toni Martí ha comportat: de l’Andorra pre-‘Notice’ s’ha passat a l’Andorra de tres anys i un dia després en què les dades personals d’un client d’un banc d’Andorra poden ser exposades amb pèls i senyals al diari ‘El País’ o una jutge i un fiscal general, que fins fa quatre dies evitaven qualsevol focus, més encara el mediàtic, ara viatgen per mig món amb dossiers complets sota el braç per esbombar-los. Cooperació, en diuen. Formalment, cooperació judicial internacional. A la pràctica, potser, suposadament, cooperació entre poders. La separació entre Justícia i executiu és cada vegada més petita. Seguint l’estela d’Espanya. Seguint el camí de Rajoy que, en bona part, és el ‘Martí style’.
Tanta moguda, és clar, ha suposat una fractura socioeconòmica que trigarà alguna generació a cicatritzar. Hi ha una divisió entre les elits del país i tot allò que les rodeja que fa difícil de recordar que hi fos anteriorment. Una cosa és que totes les grans famílies del país no anessin del bracet. L’altra era que quan es xiulava, tothom feia cap per resoldre allò que fos ‘a l’andorrana’. Aquesta unitat ha passat a millor vida. Ara es porta més aniquilar l’adversari. Tingui un banc, tingui un centre comercial. Tot s’hi val. I això ha derivat en una inestabilitat brutal. Mai com ara, i ho asseguren multitud d’advocats, s’havia vist el que es veu en certes decisions judicials. Mai com ara, i ho afirmen diversos lletrats amb experiència política, no s’havien vist interpretacions legals tan rebuscades per fer dir a les lleis allò que els ses dissenyadors mai no haurien volgut que diguessin.
Les misèries del sector bancari
El sector bancari està enfonsat en la misèria. Amb sortides de dipòsits constants. De fet, les més voluminoses ja s’han dut a terme just abans no es posessin en marxa els intercanvis automàtics d’informació fiscal que ara pràcticament ja es faran a l’engròs. Els bancs, i especialment en aquest sentit Crèdit Andorrà, estan pagant i de quina manera els excessos d’altres temps que han perdurat fins abans d’ahir. Les directrius internacionals que s’han de complir sumat a les garanties artificioses porten l’entitat verda -problemes dels seus accionistes i foragitat el conseller delegat al marge- al límit dels nivells de solvència requerits. Dificultats serioses que esperen a la cantonada.
Mentre, Andbank per moltes operacions de maquillatge que faci constantment continua patint l’efecte reputacional de ser, aquest sí, el banc dels Pujol. I mentre el desafiament independentista català es mantingui, de tant en tant Madrid recorre a l’expresident de la Generalitat i a la seva corona familiar. MoraBanc, que també vist passar el seus més i els seus menys entre els seus tradicionals accionistes familiars, pateix, en tot cas, la seva talla una mica justeta. De tot plegat en treu profit la ‘delegació andorrana’ de BancSabadell. La seva matriu espanyola els ofereix un airbag de relativa confiança. Capítol a part mereix un Vall Banc que amb la permissivitat inaudita de l’INAF continua funcionant sense poder operar amb normalitat. Ningú encara no sap realment quina és la línia que li vol donar JC Flowers però cada dia que passa més sembla que la ‘desmembració’ definitiva està a punt d’arribar. I això que l’entitat no deixa de fitxar personal. I, fins i tot, de fer obres ‘d’embelliment’. Però encara té clients que no han pogut recuperar la renda variable procedent de BPA.
De fet, aquest és un altre capítol d’allò més rocambolesc i que entronca amb un ens creat a mida per gestionar la crisi de BPA i que, hores d’ara, comença a veure les orelles al llop. L’AREB ha rebut les primeres tibades d’orella, encara que no fermes, dels tribunals. Però més en poden venir. I això que no ha donat compte mai de res. Ni on deuria, que és al Consell General. També vinculat al sector bancari hi ha ara la celeritat de voler-se incorporar al Fons Monetari Internacional (FMI). Es digui el que es digui, ningú no passa per alt que malgrat que l’FMI no ajuda entitats financeres de forma directa, sí que pot auxiliar un Estat que hagi de treure d’algun embolic una entitat. Deu ser que el Govern entén que més val prevenir que curar. Però potser el que fa realment és preveure que caldrà curar algú. O potser no.
Decisions judicials rocambolesques, interpretacions legals retorçades o adjudicacions d’allò més difícils de pair acaben de configurar un escenari molt poc encoratjador a les portes d’un nou procés electoral
I entre adjudicacions públiques de dubtosa legalitat o compliment ètic més aviat absent, amb exgestors sanitaris públics amenaçats per querelles, amb filtracions periodístiques del Govern per penjar-se medalles que no volia però que tampoc no vol cedir a l’oposició. Amb decisions judicials a voltes incomprensibles o usant procediments legalment a conveniència -el primer cas que entroncava amb la corrupció política es va dilucidar via judici ràpid molt temps després que s’haguessin comès els fets enjudiciats- es pretén fer combregar la ciutadania amb rodes de molí. Una ciutadania el 50% de la qual, més o menys, ni hi és ni se l’espera. És a dir, no participa de cap acte diguem-ne político-legal.
I per si no n’hi havia prou (de fet, n’hi ha molt més), enmig d’un caos monumental i d’un país confrontat com mai, el Govern dels millors -amb una expressió encunyada pels seus propis integrants abans que alguns d’ells es veiessin forçats a dimitir, exigissin carteres ministerials a mida o acabessin havent de respondre sobre or i diamants en jutjats espanyols- negocia un acord d’associació amb la Unió Europa (UE) que està punt de fer rebentar un dels pilars econòmics del país i guardiola d’ingressos per a l’administració de l’Estat. El tabac està apunt d’es-fumar-se. Si s’escolta la ministra d’Afers Exteriors, Maria Ubach, sense donar detalls, cal arribar a la conclusió que gràcies (o per culpa) de la posició francesa, la situació és d’allò més complicat. Complexe, almenys. Si s’escolta el cap de Govern, Toni Martí, tot va sobre rodes. O gairebé. Depèn de l’objectiu últim que s’acabi perseguint. Perquè Martí sempre persegueix (algú o alguna cosa). Encara que sigui per entrar en una altra dimensió. Desconeguda, és clar.
Comentaris