Els fets, que s’emmarquen en una de les tantes nits de sortides que, malauradament, acaben derivant en vandalisme, van deixar la passarel·la del complex d’Encamp amb diversos vidres trencats. Segons s’ha llegit a la sala, els implicats han reconegut els fets des del primer moment. La seva versió coincideix: no és un comportament habitual en el grup, però aquella nit “havien consumit begudes alcohòliques”, un factor que, segons ells, va desencadenar la conducta violenta contra el mobiliari urbà. Diversos factors acostumen a explicar aquest tipus de comportaments entre joves: la pressió de grup, la cerca de diversió, el consum d’alcohol o la voluntat d’impressionar altres adolescents.
L’estratègia dels joves ha estat evitar el conflicte jurídic i centrar-se en la reparació econòmica. En les seves declaracions d’instrucció, tots els implicats han manifestat la seva voluntat de fer-se càrrec de les despeses derivades de la reparació dels vidres. Aquesta assumpció de culpa busca, previsiblement, rebaixar la possible condemna per danys dolosos, convertint el cas en una qüestió gairebé purament administrativa de pagament de danys i perjudicis.
Aquest cas mostra com aquesta línia entre la bretolada i el delicte pot ser molt més fina del que sembla. La diferència no és tant la percepció que en tenen els protagonistes com els efectes reals de l’acte: el dany causat, la intencionalitat i les circumstàncies que l’envolten. El repte ja no és només netejar les conseqüències, sinó frenar una deriva on la violència gratuïta es justifica amb un repte o amb una copa de més.