El futbol, de vegades, no entén de previsions. El projecte de l’Ordino femení va néixer tard, gairebé sobre la marxa, i amb un objectiu tan simple com poc habitual en l’elit: passar-s’ho bé. “Guanyar no entrava als nostres plans”, admet Marina Fernández. “Érem un equip fet des de zero, amb excompanyes, amigues... fins i tot hi ha la meva cosina, que no havia tocat mai una pilota”. Aquell grup improvisat, construït a partir de trucades i retrobaments, ha acabat convertint-se en campió. I no de qualsevol manera. L’Ordino va segellar el títol amb un 4-0 contra el Carroi i ha dominat la lliga amb autoritat. Però el relat va molt més enllà dels números.

Fernández n’ha estat una peça clau, dins i fora del camp. A l’agost, el club li va proposar liderar la creació de l’equip. “Em van demanar si volia fer-lo i coordinar-lo. Vaig anar trucant excompanyes de l’ENFAF i gent que havia jugat fora, referents meus, i entre totes vam muntar això”, explica. El resultat: una plantilla que ha arribat a reunir més de vint jugadores en un format de futbol 7. Més enllà del títol, el projecte té una vocació clara: fer créixer el futbol femení. “Aportar el nostre granet de sorra, que vinguin noves jugadores, que ens vegin com a referent”, diu la capitana. En un país petit, aquest impacte és clau per sostenir el futur de la competició.

I és aquí on apareixen les contradiccions i els reptes. La lliga nacional femenina és amateur, es juga entre setmana i conviu amb limitacions logístiques. Una realitat que, lluny de ser provisional, respon a una necessitat estructural. “A dia d’avui s’ha de mantenir així”, defensa Fernández. “La majoria som jugadores de més de 20 anys, amb feina, algunes són mares... jugar entre setmana ho facilita tot. Si passés als caps de setmana, molta gent ho deixaria”. El model, per tant, no és casual, sinó adaptat a la realitat social de les futbolistes.

UN CAMPIONAT DE FUTBOL 11, EL PRIMER PAS

Això no vol dir que no hi hagi marge de creixement. El gran salt, segons la capitana, no passa tant per professionalitzar immediatament la lliga com per fer-la evolucionar amb sentit. “Abans d’això, s’hauria de fer el pas al futbol onze. Això et permetria, per exemple, anar a Europa, com fa Gibraltar. Seria un al·licient perquè tornessin jugadores que competeixen fora”. Però el procés ha de ser progressiu. “Ara mateix crec que hem de consolidar el que tenim. Som referents per a moltes nenes i, a poc a poc, ja es farà el següent pas”, afegeix. El creixement, en aquest cas, no és només esportiu, sinó també social i estructural.

Mentrestant, la lliga continua avançant amb les seves pròpies dinàmiques. Els problemes logístics hi són, però també la sensació que el futbol femení està guanyant espai. “Des dels clubs es fomenta, i aquest any es veu amb totes les noies que hi han jugat”, apunta Fernández, evitant assenyalar directament mancances que, diu, “ja són conegudes”. En aquest context, el títol de l’Ordino és més que una fita esportiva. És la prova que, fins i tot en un entorn amateur, es poden construir projectes competitius i amb impacte. I també una porta oberta al futur.

De fet, el club ja pensa en créixer. “La idea és fer un segon equip”, revela la capitana. “Aquest any érem més de vint entrenant i volem que tothom pugui jugar”. Més equips, més jugadores, més base: la mateixa lògica que ha convertit un grup d’amigues en campiones. Potser per això, més enllà de la classificació, aquest és un títol especial. “És un dels més importants que he guanyat”, confessa Fernández. “Perquè l’he pogut gaudir sense pressió, sent conscient de tot”.