Ep, sí, ella és Clara Codina Navarro. Té 26 anys. Aquest ha estat el quart estiu que fa un voluntariat social en orfenats senegalesos. Els tres primers anys, des del 2022, a Dakar, a La Pouponnière de la Medina. Li faig escriure el nom per no errar-la. Aquest darrer estiu a La Pouponnière Vivre Ensemble. A Mbour. Aquest ha estat l’estiu definitiu. “Cada cop es fa més difícil tornar”, reconeix la Clara. Tornar vol dir deixar el Senegal per reprendre la vida ‘ordinària’ a Andorra. Des d’aquest dilluns com a responsable -cap de servei- de la ludoescola d’Ordino. Fa poc que els companys, davant d’un seguit de baixes, la van encoratjar a presentar-se a l’edicte. I va passar les proves pertinents.
Ah, sí, la Clara va néixer amb hemiplegia i epilèpsia. I arran de tot plegat, a més a més, és dislèxica. I ha de fer vida amb l’esquerra, amb el cantó esquerre, quan totes les proves que li han fet han conclòs que si no hagués estat per la lesió de naixement que pateix hauria estat dretana. “Sempre m’he vist així, i també m’ha fet ser com sóc.” La Clara s’espavila. “Si em voleu ajudar, deixeu-me fer”, diu. Ho diu quan potser va una mica més a poc a poc que d’altres companyes o quan a Dakar, a l’orfenat, les estatgeres que tenia per companyes ‘de feina’ s’oferien a fer aquelles tasques que els semblava que la Clara no podria fer.
Ja sap, la Clara, de què va això de superar barreres. D’haver de passar obstacles. Al seu dia va començar una formació professional sociosanitària (un DEP, grau mitjà) que no li van deixar continuar després d’un primer curs perquè no la veien capaç de tirar endavant. “Em van dir que fes una altra branca pont.” I es va treure la titulació de secretaria multilingüe. És monitora de lleure. Ha treballat de monitora de menjador, de monitora de pati, d’acompanyant de bus. I ara ja pot dir que és educadora infantil. “Quan al 2020 vaig començar el grau socioeducatiu la tutora em va fer demostrar-li que podia canviar un bolquer. Però si jo ja n’havia canviat!”
Aquest estiu ha esdevingut educadora infantil després d’aprovar una assignatura que ha necessitat cinc exàmens per superar -l’únic que ha canviat, és que ja no hi havia la tutora que tenia a FP- i aquest dilluns inicia etapa com a responsable a la ludoescola d’Ordino
Cert, en aquell curt temps que va fer sociosanitari, va fer unes pràctiques com a ajudant d’infermeria i ja es va espavilar per canviar bolquers. L’hemiplegia no l’atura. Potser serà un pèl més lenta, però igual de segura. Aquest estiu ha respirat. Molt. “Vaig estar a punt de tirar la tovallola.” No hi havia manera de superar l’assignatura que la separava de poder obtenir la titulació d’educadora infantil. D’acabar el grau socioeducatiu. Aquest estiu s’ha examinat per cinquè cop del marc professional consistent en fer la programació d’una activitat infantil. “Quatre vegades me’l van suspendre”, explica la Clara.
De fet, ja havia renunciat al que era una mena de somni: ser educadora social. I això que durant tres estiu que ja havia estat movent-se com hi ha món per Dakar i l’orfenat de la medina. Ja anirem al Senegal. De moment quedem-nos a Andorra. I al centre d’FP d’Aixovall. La Clara deixa clar que no pretén acusar ningú. D’aquí que havia donat per impossible poder superar el marc professional i obtenir el títol socioeducatiu. Gairebé ho havia deixat estar. Però una amiga la va empènyer. “Em va explicar que qui era la meva tutora ja no estava al centre, que havia plegat d’FP.”
I aquest estiu s’ha tret el títol. Ha acabat aprovant el marc professional. “I amb nota.” 'Clara, vas fer res de diferent a l’examen?’, li pregunto. “Vaig fer exactament el mateix que els quatre anys abans. L’únic de diferent és que no hi havia qui havia estat la meva tutora.” Ho deixa dit. Però no acusa ningú ni atribueix res. Però això li ha servit per respirar fons. D’aquí que aquest darrer estiu al Senegal “l’he viscut con si tingués un pes menys. Ho tenia tot acabat. Ja no tenia res pendent”. Ara iniciarà el repte de la feina a la ludoescola. El darrer curs n’ha estat una tècnica més. Des d’aquest dilluns iniciar el període de prova com a responsable. Ordino ara per ara hi confia. Ella també quan cada dia agafa el bus a Sant Julià una hora i mitja abans de l’inici de l’hora laboral.
Per l’hemiplegia podria conduir. Per l’epilèpsia que li va arribar associada al néixer -va sortir de cara i sense oxigen- més val no temptar la sort. Tot està controlat. Però només faltaria que es descontroli. De moment, l’únic que deixa que surti de mare la Clara son les emocions. I algunes aventures. Alguns riscos adoptats de més al Senegal, per exemple. Riscos, i reptes. Perquè no descarta una vegada estigui assentada del tot a la feina plantejar-se fer alguna formació universitària. I això si no es planta un dia de forma definitiva al país africà.
LA COSINA DE DAKAR
La Clara ho té clar. A Senegal “la vida és molt millor que aquí. És molt més tranquil, es prenen la vida amb molta més calma. Aquí tot és estrès. Allà quedes a les 4 de la tarda i no se’t presenten fins a les 5. I no passa res”. ‘Clara, te n’hi aniries a viure?’ “Jo diria que sí… si no fos perquè no cobro.” I riu. Uns cops els ulls li fan pampallugues. D’altres, somriu. I encara en algunes ocasions, més seriosa, admet algunes de les bajanades ‘comeses’.
La Clara sempre ha tingut debilitat per les criatures. D’aquí que des de ben joveneta tingués clar qu volia fer educació infantil. A casa també ho sabien. I a Dakar hi viu una cosina, andorrana com ella, que va ser qui li va obrir les portes de La Pouponnière de la Medina. “Vols provar de fer un voluntariat en un orfenat”, li va demanar la cosina que treballa per a la FAO. La resposta va ser positiva i l’estiu del 2022 s’hi va passar sis setmanes. “Em va agradar molt.” Fonamentalment donava biberons i feia entretenir els bebès. Eren nens i nenes realment molt petits.
“Són nens i nenes les famílies dels quals no tenen recursos econòmics. I durant un temps, mentre no aconsegueixen diners, els deixen allà. I quan poden, els recuperen. També hi ha alguns infants que no tenen pares i que es poden adoptar.” L’orfenat en qüestió rep ajuda d’una institució espanyola. Els dos estius següents, s’ha repetit la història. Donar biberons, jugar amb els nens, canviar bolquers, netejar sales, preparar taules… Durant unes hores. Quatre o set, en funció de si era a Dakar o a Mbour, com l’últim estiu.
A l’orfenat de la capital senegalesa, a banda de les voluntàries com la Clara, les qui assumien el pes de la responsabilitat ‘educativa’ eren estatgeres. Noies d’entre 18 i 22 anys que es preparen per ser ‘tatàs’. És a dir, mainaderes, cuidadores de domicili. “N’hi ha algunes que amplien després els estudis per convertir-se en xefs”, explica la Clara. En cas contrari i en principi, es preparen per ser ajudants de cuina, per cuidar nens… I la Clara es passava allà unes hores i després feia vida fora. O tornava a l’orfenat a fer tasques diferents de les que tenia assignada com a voluntària.
“La vida al Senegal és molt millor que aquí. És molt més tranquil, es prenen la vida amb molta més calma. Aquí tot és estrès. Allà quedes a les 4 de la tarda i no se’t presenten fins a les 5. I no passa res”
Però cada cop era més difícil marxar perquè hi ha companyes i infants que ha anat veient cada dia. I cada cop hi havia més vincle. Aquest darrer estiu tenia intenció de canviar de rumb i marxar a Costa Rica. Però altre cop la cosina de Dakar. Que sabia que a Mbour… La Clara no va voler que li obrissin més portes. Va remenar, va consultar, va veure que La Pouponnière Vivre Ensemble tenia tres tipus d’hospedatge diferent, infants de tres mesos a setze anys… li va semblar interessant, es va oferir i la van acceptar.
Explica la Clara que mai amaga la seva diferència física. “Per això sóc com sóc.” “Clara, ets una màquina”, diu que li han acabat dient algunes companyes quan els ha repetit allò de “si em voleu ajudar, deixeu-me fer”, quan li proposaven cobrir el que pensaven que seria algun dèficit. Res de res. Mbour ha suposat “un canvi personal bastant fort, una prova personal de superació”. Perquè s’ha espavilat del tot. I perquè ja tenia el grau d’educació infantil culminat. En aquest orfenat hi ha tingut més responsabilitat respecte dels interns. Banyeres, ‘barallar-se’ amb edats molt diferents… i residir a la casa de les voluntàries amb noies sobretot de França i Bèlgica. També alguna catalana.
Més enllà del voluntariat estricte, ha pogut socialitzar. I anar a la piscina, i al mercat, i on fos. I tenir el suport de nois o nois locals que els ajudaven, per exemple, en qüestions de logística. Bàsicament “a què no ens aixequessin la camisa” quan anaven a comprar a necessitaven certs serveis fora del lloc on vivien. En aquests quatre anys -no sap si el proper estiu la feina li permetrà fer una escapada com les que ha fet els darrers estius- ha conegut gent com la Lupe, una voluntària espanyola. Fisioterapeuta. La van ‘sol·licitar’ a l’orfenat per la seva especialitat professional. I perquè, justament, hi havia un bebè hemiplègic i, a més a més, invident. La fisioterapeuta espanyola era conscient de la lesió de la Clara, i des del primer dia la va convidar a assistir a les sessions que feia a l’infant intern.
“Jo observava i em fascinava. M’interessava molt comprovar com era fer-li fisio a un bebè. M’agrada molt. Jo he anat al fisioterapeuta tota la vida. I sóc hemiplègica com aquest bebè. Però no sóc conscient del que he estat fent fins als sis anys. D’abans no era conscient. Veure les reaccions d’aquest bebè i pensar que podia ser perfectament el que havia viscut jo…” La Clara parla pausadament, amb claredat. No és que s’emocioni per fora quan parla. Però prou es nota que roman emocionada per dins. (És reservada, no li agrada destacar, és discreta… ja m’havien advertit abans de compartir-hi una estona prèvia a un xàfec d’agost.)
L’APADRINAMENT
A Mbour, la destinació d’aquest estiu, hi ha conegut altra gent que la marcaran probablement de per vida. Com el Sadibou. Va créixer a l’orfenat i ara n’és un dels educadors. Les cuidadores solen ser noies. Els homes tenen altres papers reservats. Són vigilants, en molts casos. I en altres, educadors com el Sadibou. Ell va ser qui li va descobrir el Mara, sí, el principiant d’adolescent de les sandàlies cranqueres del principi d’aquesta narració de les aventures i desventures de la Clara Codina Navarro, 26 anys, educadora infantil i voluntària social. Amant de la vida per moltes hòsties que la vida li hagi donat.
Anem al Mara i a l’apadrinament del seu germà. Doncs res, que la Clara troba pel carrer un infant que juga a futbol amb un pebrot que fa de pilota i unes sabates que ho són tot menys sabates. La Clara li entrega les seves cranqueres i el xaval queda al·lucinat. La busca pels volts de l’orfenat sempre que pot i en Sadibou li dona pistes de qui és. Fa d’animador a l’escola del germà d’en Mara, a l’estiu convertida en un casal d’infants.
L’escola li va donar peu a la Clara a entrar en contacte amb una fundació, Creando Futuros, que permetia apadrinar infants. L’educadora andorrana a través de l’educador de l’orfenat i animador del casal d’estiu va descobrir que en Mara tenia un germà susceptible de ser apadrinat. I aquí és quan la Clara va tenir com la necessitat, pocs dies abans de marxar del Senegal per quart cop, de fer un pas més. De conrear un vincle més amb el país africà. Però necessitava l’acord de la família del nen i estaven fora. Havien aprofitat una festivitat local per marxar uns dies fora del poble.
“La casa de les voluntàries és als afores d’Mbour. I en Mara i la seva família encara viuen més als afores. Estàvem bastant lluny. En aquell moment no hi havia ningú més a casa. Però em vaig dir: ‘Igual em moro, però anem a provar-ho’”
La Clara es va presentar al taller on en Mara treballava aquest estiu. No hi era. Però tornaria un parell de dies abans que l’educadora marxés d’Mbour. I quan l’adolescent va saber que la Clara el buscava, el noiet no va dubtar en presentar-se a la casa de les voluntàries. S’entenien d’aquella manera. El menor tot just comença a aprendre el francès. La Clara entén algunes paraules de la llengua local. En fi. Si volia apadrinar el germà del noi, calia que els seus pares ho avalessin. “La casa de les voluntàries és als afores d’Mbour. I en Mara i la seva família encara viuen més als afores. Estàvem bastant lluny. En aquell moment no hi havia ningú més a casa. Però em vaig dir: ‘Igual em moro, però anem a provar-ho.’”
Mitja hora de camí ben bona, a peu, fins la casa del nen que pretenia apadrinar. “Tot eren homes. Va ser una mica inconscient anar-hi.” El pare no sabia francès. I va reclamar la presència d’un germà més gran que el Mara i l’Amadou. Sí sabia la llengua de Napoleó. “Per sort, em van tractar com si em coneguessin de tota la vida.” I quan els va haver explicat la seva intenció, de seguida hi van mostrar el seu acord. Va obtenir les dades que necessitava i les va comunicar a la fundació just quan ja marxava del Senegal. Ja havent arribat a Andorra li han comunicat que l’apadrinament està formalitzat.
La Clara acompanyarà l’Amadou fins que acabi, com a mínim, la primària. “Des de llavors no hem deixat de parlar amb la família. Si no m’han donat les gràcies quaranta cops, no les han donat cap”, insisteix l’educadora andorrana. Se la veu feliç. Plena. Satisfeta. I preocupada. Diu que a Mbour aquests darrers dies han passat per inundacions. El naixement li va poder aturar una part del cos. Però per la resta, no hi ha res que l’aturi. “Si em voleu ajudar, deixeu-me fer.” I a poc a poc o més ràpid, va fent.