L'art de la fusta ha estat històricament lligat amb la vida quotidiana de la majoria de les cases i les famílies de les comarques de muntanya. Era habitual trobar durant el segle XIX i fins a principis del XX en els pallers o eres cobertes un banc de fustejar, una gran diversitat d'eines de tall i ganivets, gúbies i planetes al costat de l'escó del foc a terra. A les parròquies i fins fa pocs anys, encara es veia sovint gent gran que passaven els vespres d'hivern al costat del foc fustejant, fent collars pel bestiar, paners d'avellaner, garrots per lligar les garbes o algun saler o formatgera. Tot això sense ser fuster professional.
Tot i que la tasca tenia una finalitat utilitària sempre hi havia la voluntat de donar-li una personalitat a l'objecte decorant-lo amb musicadures o ornamentacions com la sexifòlia, una flor de sis pètals. En aquest sentit, Sant Julià de Lòria ha tingut la sort de comptar amb grans artistes. Pere Areny 'el Moixellaire' confeccionava gralles a partir d'un tronc de boix i el buidava amb una tribanella. Ramon Gispert va destacar en els esclops; Josep Granja feia salers a partir de fusta de boix, de pi, de noguer o de til·ler i Bonaventura Naudi va destacar com a tallista.
Tots ells han mort i l'únic artesà que continua en vida és Josep Maria Canal. Se'l pot veure treballar amb la porta mig oberta al seu taller del carrer dels xiulets de la parròquia laurediana. Va començar d'aprenent a una fusteria que es deia antigament Aixàs i que va passar a mans de Joan Bordoll Canal. La fusteria es va traslladar a Cal Laureano i després a l'Era de Cal Vermell, al carrer doctor Palau. Ja jubilat, en Josep Maria continua creant joguines, estris casolans i altres objectes treballats en roure, noguer, castanyer o cirerer.
A l'exposició de treballs de fusta que hi ha actualment al primer pis de la Casa Comuna de Sant Julià de Lòria es poden veure els caps de biga de l'antic comunidor del cementeri de l'església parroquial que ja no existeix. El conjunt representa un ramat: el cap del pastor, el cap del seu gos i uns caps de bestiar.
La presentació del llibre 'L’art de musicar la fusta' ha comptat amb la presència de Sergi Mas (92 anys), en una de les poques aparicions públiques que ha protagonitzat els darrers anys. Home de frases enginyoses, va escriure l'any 2010 "si els americans portessin esclops, nosaltres no duríem texans". D'esclopers a Andorra, a banda de Ramon Gispert n'hi havia dos a Ordino i un d'ells havia après l'ofici a França. Gispert, de Cal Gaspà de Certers, era un artista original i a la punta del peu de l'esclop hi modelava una petita cresta a mode de signatura personal.
Comentaris (1)