Andorra continua sense tenir una selecció capaç de disputar una Copa del Món. Però, això no impedeix que el Mundial també es visqui com a casa. Quan juguen Espanya i Portugal, dues de les comunitats més arrelades al país, es divideixen. Aquest dilluns, però, l’equilibri només existia damunt la gespa de l’estadi de Dallas, a Arlington. A les taules del restaurant, el suport a la Roja era clarament majoritari.
Abans del xiulet inicial, només algunes veus discretes s’atrevien a entonar l’himne portuguès. L’espanyol, en canvi, va ressonar amb molta més força. Des del primer minut, ningú apartava els ulls de les pantalles repartides pel local. Les cadires s’havien girat buscant el millor angle i, fins i tot, les converses s’anaven apagant a mesura que avançava el partit.
D’ocasions de gol no n’han faltat. Espanya va avisar ben aviat amb un mà a mà desaprofitat d’Oyarzabal al minut vuit, abans que Diogo Costa signés dues intervencions espectaculars consecutives davant Lamine Yamal i Álex Baena. Portugal també va respondre amb un Cristiano Ronaldo molt actiu i un xut de Nuno Mendes al travesser poc abans del descans. Però, el marcador continuava immòbil.
Merino va trobar el gol que havia estat buscant tota la nit la selecció espanyola. I, immediatament, el local va esclatar. Els crits van tapar completament el so de la retransmissió. “Yo soy español” va començar a ressonar entre les taules mentre desenes de persones s’abraçaven
La paritat sobre la gespa es traslladava també a l’ambient, encara que amb una tensió que anava creixent a cada minut. Les cames començaven a moure’s sota les taules gairebé de manera inconscient. Els gots repicaven quan Espanya trepitjava l’àrea portuguesa. Els braços s’alçaven reclamant un gol que no arribava. Cada atac semblava definitiu. Cada errada era rebuda amb les mans al cap.
Amb el pas dels minuts, la selecció de Luis de la Fuente va començar a inclinar el camp cap a la porteria portuguesa. Les arribades eren cada vegada més insistents, però el temps jugava a favor dels lusos. Quan el marcador encara reflectia el 0-0 al minut 85, començava a aparèixer la paraula que ningú volia manifestar: la pròrroga.
Els nervis acumulats durant gairebé noranta minuts van començar a transformar-se en exclamacions, protestes i algun insult espontani dirigit tant a l’àrbitre Anthony Taylor com als jugadors que desaprofitaven les últimes oportunitats. Fins que va arribar el minut 91.
Merino va trobar el gol que havia estat buscant tota la nit la selecció espanyola. I, immediatament, el local va esclatar. Els crits van tapar completament el so de la retransmissió. “Yo soy español” va començar a ressonar entre les taules mentre desenes de persones s’abraçaven. Alguna peça de vaixella va acabar feta miques enmig de l’eufòria. Les cares de tensió es van convertir en somriures d’alleujament. A l’altra banda, els aficionats portuguesos només podien mirar incrèduls una derrota que havia resistit fins al temps afegit.
Encara quedarien uns últims minuts eterns. Portugal es va llançar desesperadament a l’atac, mentre l’àrbitre semblava allargar el partit més del compte. Al minut 98, molts ja preguntaven quan arribaria el xiulet final. Va acabar arribant al 99.
Llavors sí. Espanya és als quarts de final després d’imposar-se per 0-1 gràcies al gol de Merino en el temps afegit. I, almenys per una nit, Andorra també va celebrar la classificació com si el partit s’hagués disputat a pocs metres del local, i no a més de 8.000 quilòmetres de distància.
Comentaris (17)