Quan plorar pel petroli és no res al costat de poder recuperar la dignitat

Per la llibertat i, també i més encara, per la dignitat. “Hi ha qui plora perquè se’ns emportaran el petroli. ¿Quin petroli? Nosaltres el que volem és que ens tornin la dignitat, l’educació, l’atenció sanitària, l’assistència social. Estem ofegats de petroli, sí. D’un petroli que no ens dona educació, d’un petroli que no ens dona alimentació, d’un petroli que no ens dona assistència mèdica.” Així es manifesta Giselle Brizuela, una de les participants a l’acte. Un acte pacífic. Per compartir vivències, per compartir neguits. Per celebrar la il·lusió per un canvi. Hi ha expectació de què passarà. I es veu com un mal menor que siguin els Estats Units els que hagin hagut d’intervenir.

Recorden que ha estat Donald Trump l’únic que ha decidit parar els peus al ‘chavisme’. Que sigui pel petroli o que sigui pel que sigui és el de menys. Perquè, explica també Brizuela, Maduro i la seva gent haurien arribat a convenis sobre el cru amb la Xina, amb Rússia… “Però els que han fet negocis amb aquesta gent -referint-se als ‘chavistes’- hi han sortit perdent, perquè no compleixen.” En cas contrari, continua explicant aquesta veneçolana resident, Rússia o la Xina, o les dues potències, haurien sortit a defensar Maduro i la seva gent. I no ha estat el cas. 

Hi ha alegria, hi ha il·lusió pel canvi. Hi ha emoció en descriure el drama en què el ‘chavisme’ hauria sumit a parer seu Veneçuela. Que fa passar gana, que mata joves pels carrers, i que ha sumit, manté, el país en un cau de narcotràfic com a mode de vida

Hi ha alegria, hi ha il·lusió pel canvi. També en parlen Eduardo Arcila, que va ser un dels primers veneçolans en establir-se a Andorra fa més de dues dècades, i Axel Torres, que s’emociona en descriure el drama en què el ‘chavisme’ hauria sumit a parer seu Veneçuela. Que fa passar gana, que mata joves pels carrers, i que ha sumit, manté, el país en un cau de narcotràfic com a mode de vida. Com a sistema de funcionament. “I els militars, en lloc de fer costat al poble s’han aliat amb el sistema i se n’aprofiten”, explica Torres, que voldria poder tornar a Veneçuela per mostrar el país als seus fills i poder deixar-los el llegat que ell, de jove, havia tingut.

La trobada havia de ser un intercanvi d’impressions, d’alliberar emocions de forma compartida, de parlar d’aquí i d’allà. I ho ha estat enmig d’un fred gèlid. Res que es pogués assemblar als aires caribenys d’un país que, diuen, havia estat no només pròsper si no fins i tot ric. D’una prosperitat que els residents veneçolans a Andorra enyoren. D’aquí que la immensa majoria de ciutadans originaris de Veneçuela ara instal·lats al Principat considerin un pas fonamental la detenció de Maduro en tan què, consideren un primer pas per a l’enderroc del règim ‘chavista’. 

La concentració ha estat un petit degoteig de persones. Això sí, amb un petit ensurt inicial, quan alguns dels policies que estaven dins de la furgoneta dels GSMO han baixat de la mateixa en veure que la mobilització anava endavant -tot just hi havia una dotzena de persones a la plaça comunal- per advertir-los que no els constava que l’acte estigués autoritzat. Que sí, que hi havia sol·licitud feta però no pas cap resposta. Dues gestions, quatre trucades, i amb el president de l’associació al capdavant, Reinaldo Marquez, aviat s’ha desfet el dubte. La incògnita. Adeu a la policia, hola a la celebració.

I aquí ha estat quan s’han fet evidents les gorres veneçolanes, les maraques per fer soroll, alguna bandera del país caribeny i encara algun cor amb els colors de l’Estat que aquests dies centra els informatius de totes les cadenes televisives del món. Abraçades, petons, records als familiars que encara continuen a Veneçuela i que esperen que realment la detenció de Maduro serveixi per alguna cosa. Arcila, però, adverteix que fins i tot s’han detingut periodistes, “persones com vosaltres”, deia als comunicadors aplegats davant el comú d’Andorra la Vella, pel simple fet d’explicar què passa i fer-ho d’una forma que no agrada el règim.

“Com va dir Corina en el seu moment, caldrà seure, caldrà dialogar, s’haurà d’ordenar, reordenar un país. I això no és una cosa que es pugui fer en un dia, ni en uns mesos. No sé quant pot trigar això. Però ha començat… ja ha començat!”

Perquè el ‘chavisme’, lamenta aquest resident que ja es considera gairebé tan andorrà com veneçolà, controla els cinc poders que hi ha al país i fa i desfà com li convé, encara ara. Certament, l’administració americana, diu, mira de fer-hi el que pot. “L’important és que hi hagi pau i no es vessi sang”, deia un Axel Torres molt contundent amb els maleficis del règim que encara controla Veneçuela per molt que el seu líder actual estigui a Nova York suposadament entre reixes. Parlen de Corina, parlen d’Edmundo, parlen de mirar que el seu país recuperi l’esplendor d’antany. 

Perquè “després de 25 anys, veure com s’enduen un dictador, una persona que ens ho ha robat tot. Des dels diners als serveis, l’educació… després d’això, veure com se l’enduen és una alegria” diu Brizuela que, com Torres o Arcila, recorden que, amb tot, hi ha molta gent que continua donant suport al règim. Què Trump no agrada? “Però és l’únic que ens ha estès la mà. Quan mataven joves, quan ens feien passar gana, quan ens estaven torturant, ningú no ens ha ajudat.” Ara, doncs, caldrà afrontar una nova realitat.

I és evident que una transició després d’una dictadura, expliquen, no és cosa senzilla. I hi haurà decisions traumàtiques i solucions que no agradaran tothom. Decisions “desagradables”. I encara sentencia Giselle Brizuela segurament donant veu a un sentiment compartit per la majoria dels assistents: “Com va dir Corina en el seu moment, caldrà seure, caldrà dialogar, s’haurà d’ordenar, reordenar un país. I això no és una cosa que es pugui fer en un dia, ni en uns mesos. No sé quant pot trigar això. Però ha començat… ja ha començat!”

I comencen a sonar aplaudiments, i crits d’alegria. I fan sonar les maraques i els timbals. “No tornaran! Visca Veneçuela lliure!” “Visca Veneçuela, la meva pàtria estimada!”