Tot deriva d’una condemna per la via ràpida dictada durant el mes de desembre. A l’home, veí de Sant Julià, se’l va detenir per assetjar dones que, curiosament, totes elles estaven embarassades. A través d’una ordenança penal se’l va condemnar per dos delictes majors d’agressió sexual, de dos delictes menors d’assetjament sexual i d’un delicte menor d’intrusisme a la pena única de deu mesos de presó, dels quals sis mesos ferms a complir al centre penitenciari i la resta de la pena substituïda per set anys d’expulsió del Principat, així com a una multa de 500 euros. La reclusió ja la va complir. De fet, fins i tot se l’havia fet fora del país. Però el Constitucional va frenar-la temporalment i l’home va poder tornar amb la seva família.
Ara es torna a repetir la història atès que finalment el Constitucional ha desestimat el recurs d’empara per donar-se una de les causes d’inadmissió del mateix. I és que es considera que no s’ha esgotat la via interna. Perquè hi va haver recursos que es van presentar fora de temps. Molt després del que hauria tocat. I davant d’això no hi ha marge de reparació possible. En conseqüència l’Alt tribunal ja no entra a analitzar la qüestió de fons, que no és altra que avaluar si l’home reunia la capacitat per entendre de què se’l jutjava. Clar, fins i tot abans, calia avaluar si quan es va dedicar a tocar panxes ho va fer amb la consciència deguda o no.
En fi, la clau de volta de tot plegat és que a l’home se’l va condemnar i no és clar que tingués la capacitat per saber on coi es trobava. En aquell moment, en el moment de l’ordenança penal, la metge forense que va assistir el detingut va considerar que reunia les capacitats escaients i ningú no va parar compte de si l’home era autista o tenia qualsevol altre trastorn mental o de qualsevol naturalesa. I això és el que la defensa de l’home, en ares a intentar parar l’expulsió, és el que demana. Que ara que la CONAVA ha acreditat el menyscabament de l’home, que es pugui valorar si s’esqueia jutjar-lo sense suposades garanties. I, més encara, si llavors calia condemnar-lo.
La defensa de l’home ja interposat el recurs de nul·litat que al seu dia no va fer i que el Constitucional en certa manera retreu i és on s’agafa per avalar que no havent esgotat la via interna ordinària no es pot formular l’empara. Ara cal veure si la jurisdicció ordinària reconeix com a fet important l’acreditació del trastorn autista. Perquè una cosa sembla evident davant els tribunals: una qüestió és tenir una discapacitat de fet i l’altra tenir-la de dret. Caldrà veure si l’acreditació de la CONAVA, tot i arribar tard, encara arriba a temps o no.