La docent exposava que “la seva prestació laboral com a professora era de caràcter essencial i, per tant era obligada a treballar tot i el risc de contagi” i que el seu centre es va haver de tancar totalment per un brot de coronavirus, encara que va ser amb posterioritat al fet que ella agafés la baixa. Fins i tot un pèrit exposava que no hi havia dubte que la situació de la Covid persistent era l’origen del seu trastorn depressió. A més, considerava que els tribunals li feien presentar el que jurídicament s’anomena una prova diabòlica o d’impossible compliment. Però ni l’administració ni els tribunals s’alineen amb les pretensions de la funcionària.
La Batllia ja havia denegat que es tractés d’un accident de treball. I la sala administrativa del Tribunal Superior confirma amb contundència la decisió de primera instància. “La recurrent va iniciar un període de baixa laboral el 17 d’agost del 2021 -que li va ser prescrita per una psiquiatra per trastorn adaptatiu mixt d'ansietat i estat d’ànim depressiu- essent aquesta considerada com a derivada de malaltia comuna”, és a dir, del coronavirus que va esdevenir persistent “i, donada d’alta mèdica el 22 d’octubre del 2023”.
“Malgrat la professió docent pot fer pensar, per la naturalesa de la interacció social que comporta, en una major exposició al virus SARS-CoV-2, aquesta circumstància no permet inferir automàticament que la infecció es produís en el lloc de treball, ja que no hi ha cap element objectiu que ho acrediti”, manenten els magistrats, totalment alineats amb la Batllia
En els antecedents jurídics de la resolució recentment dictada es recorda que “mai abans del 8 de juny del 2023 -és a dir quasi dos anys desprès de trobar-se de baixa- l’assegurada va sol·licitar que la mateixa li fos reconeguda com a accident de treball, tot justificant la seva demora en el fet de que no va ser fins que no disposava d’informació suficient de les seqüeles que generava la Covid i, que fou diagnosticada de Covid persistent, que no va iniciar els tràmits necessaris, tot considerant que aquestes seqüeles derivarien en definitiva de la primera baixa que va causar el 29 de setembre del 2020 quan va ser infectada de Covid al seu centre escolar”.
Els magistrats diuen que no hi ha cap prova que acrediti que la docent es va contagiar durant el brot que va afectar el centre i recorden, com manté l’administració, que “anteriorment a que l’assegurada s’infectés de Covid al setembre del 2020 ja havia estat en situació d’incapacitat temporal derivada d’una reacció d’adaptació depressiva prolongada del dia 3 d’abril del 2019 al 3 de maig del mateix any. A més també abans de ser infectada per Covid estava realitzant tractament psicofarmacològic pel TDAH que tenia des del maig del 2018”, i que dit tractament li feia la mateixa psiquiatra que li va donar la baixa i que va fer de perit per assegurar que la persistència del coronavirus era la causant del trastorn que li va fer agafar la baixa.
La sala acaba confirmat fil per randa allò que havia ja establert la Batllia, i que era que, com deia la sentència apel·lada, “malgrat la professió docent pot fer pensar, per la naturalesa de la interacció social que comporta, en una major exposició al virus SARS-CoV-2, aquesta circumstància no permet inferir automàticament que la infecció es produís en el lloc de treball, ja que no hi ha cap element objectiu que ho acrediti”. I “el que existeix, en tot cas, és una mera sospita o suposició insuficient per satisfer el requisit legalment establert que exigeix que la malaltia tingui com a causa exclusiva l'execució del treball”.
Comentaris