La instructora va obviar escoltar l’agressor, el processat -la víctima va ser qui va demanar una mesura d’allunyament respecte del seu atacant, que estava obligat a deixar el lloc on fos sempre que aparegués l’altre home- i el Tribunal de Corts va inadmetre el recurs posterior contra la decisió de la batlle d’acordar, certament, la mesura d’allunyament. El processat, que està en llibertat provisional, -i la seva defensa- entenien que tot plegat vulnera el seu dret de defensa i va promoure un recurs d’empara que ha donat la raó al processat. No és gran cosa. Més que res és posar de relleu que els jutges més sovint del que sembla, l’erren.
I en aquest cas haurà de donar audiència, haurà de traslladar, vaja, la petició de la mesura d’allunyament perquè de qui es pretén que no es pugui acostar a on hi hagi el sol·licitant de la mesura, es pugui pronunciar a l’efecte. El Constitucional deixa sense efecte l’acord i obliga el Tribunal de Corts a admetre el recurs, estudiar-lo i decidir. Molt probablement, tot plegat farà que es revoqui la mesura d’allunyament per un defecte de forma o que s’intenti buscar una solució donant trasllat a l’agressor perquè digui el que consideri.
TIBADA D’ORELLES
El recurrent denunciava una “presumpta vulneració dels drets a la defensa i a obtenir una decisió fonamentada en Dret”. En puresa, el que s’ataca és la decisió del Tribunal de Corts de no voler entrar a analitzar si calia revisar el fet que la Batllia no hagués comunicat la petició a l’agressor. El Tribunal Constitucional li diu a Corts, de bones maneres, que havia d’haver admès el recurs per tal d’avaluar-lo. I lamenta que en un cas molt similar amb anterioritat ja li havia fet una tibada d’orelles.
“Fins i tot si el Tribunal de Corts hagués considerat que la formulació del ‘petitum’ constituïa un defecte formal, aquest defecte no podia justificar la inadmissió a tràmit si es podia corregir. En efecte, l’article 9.1 de la Llei qualificada de la Justícia disposa que els batlles i els tribunals, de conformitat amb els principis de l’article 10 de la Constitució, han de resoldre les pretensions que els siguin formulades i només poden rebutjar-les per motius formals quan el defecte no sigui esmenable”, diu la sentència de l’Alt tribunal.
I el Constitucional manté que “encara que el recurrent articula formalment el seu recurs d’empara al·legant la vulneració dels drets a la defensa i a obtenir una decisió fonamentada en Dret, el greuge constitucional que resulta dels fets al·legats consisteix essencialment en la impossibilitat d’accedir al tribunal competent perquè examini un recurs d’apel·lació legalment establert. És procedent, per tant, estimar el recurs d’empara per una vulneració del dret a la jurisdicció, en el seu vessant relatiu al dret a l’accés a la jurisdicció”.
Comentaris