De fet, la fiscalia ni tan sols acusa. Però la família dels menors -ara un ja no ho és- manté l’acusació particular ara ja amb l’única voluntat que es reconegui -i es condemni per tant- el suposat delicte comès pel parent. Què acabarà passant, no està gens clar. Les parts consideren que la presumpció d’innocència tindrà molt a veure amb tot plegat. I que fa molts anys que va passar tot plegat. De fet, els menors -i a través d’ell el seu pare- no reclamen ja ni un cèntim d’euro per danys morals. Els dos menors, ara adolescents de 16 i 18 anys, han refet el seu camí psicològic després de no haver-ho tingut fàcil durant un temps.
Però sí que volen una pena. Una condemna. Condicional, això sí. De moment, l’acusat, que no ha viscut mai a Andorra, ha comparegut davant el tribunal i ha negat els fets. Per tant, com a mínim haurà passat la pena de banqueta. Això sí, a porta tancada. Perquè els magistrats ha considerat, per enèsima vegada, que havent-hi menors pel mig, encara que ja no ho siguin tant, s’ha de fer tot de portes endins. Els menors, ara ja no tan menors com s’ha indicat o directament major en un cas, han declarat per enèsima vegada en aquesta causa. Ho han fet per videoconferència des del país de l’Amèrica central on viuen ara per raons laborals del seu pare. És a dir, la víctima i el testimoni de càrrec tampoc no viuen al Principat ja. Però hi van venir a viure poc després dels fets i aquí és on van esclatar i van exposar la situació viscuda aquell 2018 amb l’oncle. Durant unes vacances.
LA JURISPRUDÈNCIA
Els joves han declarat aquest dimecres a petició de la seva pròpia defensa malgrat que és clar que els nois estan farts d’explicar el que van viure. Ho han fet abans d’avui unes cinc vegades amb especialistes diferents en matèria de psicologia. I avui han explicat el que recorden d’aquells fets que ara ja han superat però que durant molt temps els van neguitejar i més que això. I ho han explicat perquè, segons fonts judicials, l’acusació particular no les té totes després del cas d’absolució d’un jove acusat d’abusar de tres menors.
I és que el Tribunal Superior, en aquella sentència controvertida, va venir a dir que com que el Tribunal de Corts no havia escoltat directament les víctimes -i la sala penal tampoc-, totes dues jurisdiccions estaven en les mateixes condicions. Podien escoltar les proves preconstituides i llegir la documental. I, per tant, tant és bona la interpretació A i la interpretació B. Davant del dubte, i perquè no es pugui dir que el Tribunal de Corts no ha escoltat la víctima i el testimoni de càrrec, han tornat a prendre la paraula. Per reiterar més o menys el que ja havien anat dient fins ara.
Els psicòlegs de l’administració no van poder informar sobre la credibilitat del testimoni dels dos nois, i en conseqüència la fiscalia va deixar d’acusar
En fi, que la nova jurisprudència sembla fomentar la revictimització. Però ara no ve al cas de la qüestió. No hi ve del tot. Que el problema està sobre la taula i el Tribunal Constitucional hi haurà de dir la seva. Els dos menors ja havien declarat davant tres psicòlegs diferents el temps immediatament posterior a la denúncia dels fets i hi van tornar dos cops més els anys 2022 o 2023, ja en plena instrucció, davant de psicòlegs de Govern. Els especialistes de l’administració havien d’avaluar la credibilitat dels dos infants. I com que havia passat tant temps i els nois ja n’estaven farts, de tot plegat, cap dels dos experts no va emetre cap informe sobre la credibilitat o no del testimoni dels menors.
Davant d’aquest fet -i davant el fet que tant la Batllia com la fiscalia, des de l’inici de la causa, consideraven que la jurisdicció andorrana no era competent per enjudiciar aquests fets (comesos fora, per un acusat de fora, quan els menors vivien fora… i ara tornen a estar fora)-, el ministeri públic va deixar d’acusar. I només manté l’acusació la família dels nois. Segons les fonts consultades, es pretén una condemna simplement perquè es reconegui el fet. I que l’home va abusar del menor. Però ara, tants anys després, ja no es demana cap indemnització ni res que se li assembli.
És que, a més a més, des que es van emetre les qualificacions provisionals -és a dir, des que les parts van dir quina pena s’esqueia a imposar a l’acusat- han passat dos anys més en un llarg camí. Un camí que, manifesten les fonts, l’únic de què ha servit ha estat per “destrossar dues famílies”. La dels menors, que aquelles vacances estaven amb l’oncle estava ingressada molt malalta fins al punt que va acabar morint, i la família de l’acusat. Que si no va fer el que li diuen que va fer, sempre haurà de viure amb la pena de banqueta. I si ho va fer, ja diran els tribunals.