Però els independents hi són. O hi seran. A la seva manera, és clar. Sense fer llista. Però movent suports cap als uns o cap als altres. O quedant-se a casa i condicionant el repartiment dels vots vàlids. En una parròquia amb tot just 1.753 electors i un munt de famílies i familietes que encara miren els vincles de sang abans que moltes altres coses, qualsevol moviment, per petit que sia, pot arruïnar el moviment del veí. Coi, que just la irrupció de Martínez Benazet en el cantó taronja va generar un tsunami en els independents. Que el metge és familiar directe -almenys- d’un dels impulsors del moviment transversal (Marc Benazet) i és amic o pare d’un dels millors amics de molts dels altres promotors del moviment.
El sí de Joan Martínez va ser un bot salvavides per un DA que navegava a la deriva. Sense candidats i amb molts ‘encabronats’. Així de rotund. Que encara ara caldrà veure si els demòcrates han lligat curt Ventura Espot i altres ‘casineros’ electors ordinencs o, per contra, l’excònsol voldrà fer pagar als demòcrates els plats trencats de la no-adjudicació del casino. I, compte, Ordino va ser clau el 2015 tot just per un grapat de vots. Uns quants, tot just. Disset, si la memòria no falla. Ara, quatre anys després, l’elector ordinenc tindrà molta més varietat per triar. Però, com d’altres parròquies, el ‘duel gran’ se centra en dos, i els altres dos faran el ‘duel petit’ observant la batalla gran.
El candidat taronja ‘vendrà’ que representa renovació alhora que fa córrer tentacles en una parròquia on els lligams familiars encara mouen paperetes
Martínez Benazet i Sandra Codina representen la continuïtat demòcrata des de la renovació. Marc Galabert i Jean-Michel Armengol configuren un duet atractiu, potent, trencador, fins i tot. Una nova fornada de polítics sorgits de la no-política sobradament preparats i de discurs ben estructurat. Tots quatre contendents ‘amenacen’ d’oferir una bona contraposició d’idees. Tots quatre -amb el permís dels altres quatre, això són els progressistes Felip Gallardo i Albert Granyena, també metge; i els ‘tercerviaris’ Noemí Amador i Jordi Balsa- poden protagonitzar dosis de parlamentarisme brillant.
Martínez Benazet haurà d’entomar l’herència demòcrata. Ho vulgui o no. Més encara essent peça crucial (o, com a mínim, notable) de l’engranatge sanitari, hospitalari, del país. El director assistencial del SAAS podrà sortir per la tangent i intentar justificar que ell mai no hauria pensat un ‘The Cloud’ o un heliport impossible però, en canvi, sí que és un profund defensor del metge de referència o l’atenció sociosanitària centrada en les persones. I tornarà a bregar dialècticament com fa un quart de segle llarg, potser més aviat tres dècades, ja li va tocar fer al Consell General.
A les velleses es fan les bestieses, diu sovint ma mare, benentès, és clar, i així deu haver estat que el pneumòleg, més pendent dels últims batecs professionals que de buscar (i trobar) marrons ha acceptat l’embat. Galabert i Armengol, estant d’Acord, amenacen de posar-lo contra les cordes. Economista brillant el primer, encara que poc arrelat a la parròquia, i fitxatge socialdemòcrata el segon, amb més pedigrí ordinenc -ho poden certificar els qui el veuen jugar a petanca, per exemple- i llarga trajectòria al secretariat de la Unesco andorrana, els candidats de l’aliatge social-liberal poden picar fort.
Fa quatre anys, un grapat de vots va fer decantar la territorial i, en conseqüència, va assegurar la majoria d’un DA que a Ordino torna a tenir la suma PS Liberals com a gran rival
Si d’Acord és capaç d’aglutinar al seu entorn el descontentament amb DA i evita que el desgast es dispersi entre les tres llistes que pugnen amb els demòcrates, hi ha partit. I molt. Tant com perquè la diferència sia de disset vots i el bàndol més votat pugui arribar a canviar. Això, és clar, amb el permís de Felip Gallardo, l’home que va anar d’oient a les reunions independents i es va oferir de candidat quan sabia perfectament que era el candidat d’SDP. Però, quedi clar, la seva formació poc va tenir a veure amb el bombardeig als independents.
DA els va disparar. Molt. I les pressions liberals (més que socialdemòcrates, amb els quals, d’entrada, els independents senten ben poca sintonia) i dels ‘pintadistes’ hi van fer la resta. Fulminada la via transversal, d’Acord va treure els asos que més o menys ja feia uns dies que tenia a la màniga i la ‘terceravia’ ha recorregut a la família i a liberals rebotats (que, de rebotats liberals se’n mantenen a l’entorn de d’Acord perquè no s’acaba d’entendre com s’ha dut a terme el procés de gestació de candidatures a la parròquia) per fer llista. Progressistes i ‘pintadistes’ parteixen amb una o dues marxes menys que demòcrates i social-liberals.
I els independents que s’ho miren, que hi pensen, que reneguen i que el 7 d’abril poden tenir no tota la paella pel mànec, però un bon tros del mànec sí que l’acabaran de dirigir. No hi són aixoplugats sota una candidatura. Però mantenen una cosa més important encara: la papereta. I, de vegades, les eleccions es guanyen o es perden per un grapat de (poques) paperetes. A Ordino ho saben prou bé. És de fa quatre anys, tot just.
Comentaris (1)