El polifacètic comunicador recupera l’Andorra de mitjan del segle passat a través de les Escaldes del 1940, el 1950 i una mica més. No massa més. És a dir, des que sa mare va néixer, el 1943, i fins que estava a punt d’entrar plenament a l’edat adulta, que per aquell antany se situava en 21 anys. Llahí retrata en el llibre autoeditat -perquè 2+1 editors és la seva pròpia editorial- un país i un llogarret, ara parròquia, on la solidaritat era primordial i on no calia sentir-se com ara: “Em noto estranger a casa meva”, manté el comunicador. A través dels ulls de la seva mare i tot sovint en primera persona, Llahí pretén transportar el potencial lector a través de 256 pàgines i 90 fotografies a “l’Andorra que encara vivia profundament arrelada a les tradicions, a la comunitat i a la solidaritat”.
Alfred Llahí, tot sol, sense la mare que encara es mou i marca el ritme familiar amb plena vitalitat, ha presentat el llibre que ’s’estrenarà’ dilluns a la biblioteca comunal escaldenca en un discret acte a l’Espai Caldes. Llahí, que els que el coneixen ja saben com és, mocador a la butxaca de l’americana a banda, ha parlat d’“una Andorra de carrers de terra, de jocs a la plaça, d'escola, de festes majors i de celebracions religioses que marcaven el ritme de la vida. Una Andorra petita en dimensions... però immensa en humanitat”.
“Perquè la història d’un país -manté Llahí en la presentació de ‘La meva Andorra. Memòries d’una nena d’Escaldes’- no s'explica només amb grans esdeveniments. S’explica també amb les històries petites. Amb les vivències quotidianes. Amb la vida real de la seva gent. Per això, aquest llibre és també un acte de gratitud cap a tota una generació que va construir el país que avui coneixem”
A través dels records no sempre documentats del tot -per exemple, les dates no sempre hi són referides- de Maria Teresa Segalàs “descobrim la infantesa d'una generació sencera: una generació que va viure els efectes de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial, i que va veure com Andorra es convertia en terra d'acollida per a refugiats i artistes que buscaven una segona oportunitat”. D’aquí, que alguns d’aquells noms, com Andreu Claret, ‘l’home de les neus’, desfilin per les pàgines del llibre, que és “molt més que un relat personal. Es també un document de valor històric i social”.
“Ens parla de la vida quotidiana, de la transformació del país, dels canvis econòmics i socials que van començar a dibuixar l'Andorra moderna. Ens parla de família, d'amistat, de comunitat. Ens parla d’un temps en què tothom es coneixia pel nom. I sobretot, ens recorda una cosa essencial: que la memòria és fràgil. Si no s'escriu, es perd. Si no s’explica, desapareix.” Per això, ha explicat Llahí, les memòries d’infantesa de la seva mare, que van del carrer Estret al record de la visita andorrana de ‘doña’ Carmen Polo, l’esposa de Francisco-Franco-Bahamonde-y-viva-España, tenen la voluntat “de convertir els records familiars en patrimoni col·lectiu”.
“Perquè la història d’un país -manté Llahí- no s'explica només amb grans esdeveniments. S’explica també amb les històries petites. Amb les vivències quotidianes. Amb la vida real de la seva gent. Per això, aquest llibre és també un acte de gratitud cap a tota una generació que va construir el país que avui coneixem”, ha defensat el comunicador, que ha distribuït els records de la seva mare en 26 capítols que li permeten parlar des de les festes majors de l’època a l’Esbart Santa Anna o les primeres visites del Barça que res tindrien a veure, encara, amb les estades que el club blaugrana va fer al Principat la dècada de 1980.
Llahí via Segalàs fa memòria en el llibre d’algunes de les obres del fotògraf Josep Alsina o de l’escultor Josep Viladomat, un altre dels refugiats, recorda el dia de Meritxell o el pessebre vivent d’Engordany. Maria Teresa Segalàs a partir de les paraules teixides pel seu fill repassa tradicions com el Corpus o la Setmana Santa, el Carnaval o Nadal i Reis. Fa un repàs al seu pas per l’escola, a la primera feina o al pas del Tour de França i l’arribada de l’‘Aquí Radio Andorra’. I parla, és clar, d’aquell jove alt i espigat, ben plantat de tot just una quinzena d’anys que feia estada a l’Hostal Valira.
Assegura Alfred Llahí que ni tan sols el també escaldenc net d’emprenedora de capçalera com és l’actual cap de Govern, Xavier Espot, havia sentit mai que el príncep Joan Carles havia vingut a passar uns estius a Escaldes. De fet, a la colla escaldenca, majoritàriament formada per nenes, per noies, un estiu els va encomanar la tos farina, explica Llahí via la seva mare a ‘La meva Andorra. Memòries d’una nena d’Escaldes’. De la colla reial, Segalàs recorda que en formaven part Caterina Guerrero, Marta Ribas o Josette Pi.
I té clar que Llahí que el capítol dedicat a l’ara rei emèrit espanyol farà aixecar, potser, alguna nafra, insinuant o més i tot, que Joan Carles hauria pogut néixer a Escaldes, a l’Hostal Valira. Cert que la rumorologia l’atribueix a la Mariona de cal Marió, és a dir, la Dolors Albós, o a l’Avelina Besolí de cal Barracà. Que es deia, que es deia. I el que té clar Llahí d’haver vist igual com sa mare és una fotografia tipus postal de donya Maria de las Mercedes, és a dir, l’esposa de Joan de Borbó i mare de l’emèrit d’Abu Dhabi, en què es veia posant suposadament davant l’entrada arcada de l’hostal escaldenc amb un nadó recent nascut en braços. ¿Potser era un homenatge a la llevadora de l’Hostal Valira que l’havia assistit?
La nena Segalàs i el comunicador Llahí planten el dubte. Com a mínim això. I tot just és un volum que recull una vintena d’anys. Per a una segona o tercera entrega de les memòries queda la defensa d’un habitatge digne que suposadament ha fet ja tota una veterana senyora Segalàs. Per si no ho sabien, la nena de la colla del príncep Joan Carles és la padrina que va posar contra les cordes judicials el ‘youtuber’ TheGrefg. És ben bé que l’època ha canviat molt. I que Andorra ja no és el que era.