La voràgine del cap de setmana passat, especialment del dissabte, el primer dissabte des que formalment el centre comercial entrés en liquidació, ha deixat pas a uns dies de més assossegament. Amb un client, un públic més local que busca encuriosit aquella cosa que probablement ni li urgeix ni necessita però que, de trobar per un mòdic preu, se l’endurà a casa. És una liquidació, en certa manera, desigual. De producte fresc no se’n troba. De fet, es pot passejar entre plantes on els operaris ja estan desmuntant prestatgeries i, sobretot, neveres que ben aviat seran retirades i, si escau, ofertes també a altres empresaris del sector. També a un preu més assequible, aparentment, del que el mercat s’atreviria a oferir. D’estanteries buides n’hi ha un munt. D’alcohol encara se’n troba. De material d’origen asiàtic, peluixos de tota mena, per exemple, no en fan. Maletes.
Poden triar i remenar entre alguns utensilis per a la llar. Roba i sabates. Fins i tot alguna mena de material esportiu. Hi ha molt poc de tot, i molt de poca cosa. Però de material, de culs de sac, de productes que feia probablement anys i panys que rodaven oblidats per algun magatzem, encara en queden a carretades. Són els darrers dies d’una institució comercial dels darrers anys. D’una fàbrica de fer diners i d’un motiu per creuar la frontera de molts catalans. El 25 de novembre abaixa la persiana. El 30 els explotadors del negoci han de ser fora. Res de Punt de Trobada. Per bé o per mal, punt i final.
Comentaris (3)