“Mostrar la nostra solidaritat amb totes les dones que sou andorranes en un Coprincipat on està prohibit avortar. Realment, no té cap sentit. Els arguments tampoc em sembla que tinguin sentit. El dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, estem parlant de drets humans, drets humans de la meitat de la població mundial, i que per un sistema administratiu d’estructura d’Estat, se’ls digui a les dones que no poden avortar, que se’n vagin a un altre país, on a més a més no els hi cobreix la sanitat pública… però és igual, encara que els hi cobrís la sanitat pública catalana o francesa avortar heu de tenir el dret.”
“Organitzeu-vos, sortiu al carrer, que sé que ja ho feu, però seguim i no pareu perquè mai un dret social es va aconseguir des del sofà de casa si no sortint al carrer. Si cal ens truqueu, venim, i si hem de cremar (alguna cosa), ho fem”
El missatge de Dolera ha estat clar. Claríssim. En nom seu -ja ho havia deixat anar en una entrevista a l’Altaveu- i de Túrnez. Ha estat el Déu-vos-guard de la conversa que totes dues han mantingut al Centre de Congressos d’Andorra la Vella. L’actriu, directora i guionista havia de parlar de com afronta ella el procés de creació cinematogràfica. I com es creen projectes centrats en joves i adolescents aprofitant, per exemple, el reclam de ‘Pubertat’, una minisèrie d’èxit que ja s’havia estrenat a HBO i que ara s’ha emès per la plataforma 3Cat amb molts bons resultats, “per sobre d’‘El Hormiguero’ i ‘La Revuelta’”, ha celebrat Túrnez.
Però abans de parlar de ‘Pubertat’, de violències, d’adolescents, de joves, de sexe, de tot plegat, Dolera ha deixat la seva píndola clara. L’actriu, a mode de Coprincesa transgressora, per dir-ho d’alguna manera i mirant de fer símils sense pretensions ofensives, no només s’ha mostrat obertament a favor de l’avortament. A Andorra i arreu. Si no que ha fet una crida a la mobilització molt contundent. Per a Dolera, l’avortament “és un dret que ha costat molt assolir històricament, i per tant tota la meva, la nostra solidaritat amb vosaltres, amb tots els moviments feministes que a Andorra lluiten per això”, ha dit abans de reblar: “Organitzeu-vos, sortiu al carrer, que sé que ja ho feu, però seguim i no pareu perquè mai un dret social es va aconseguir des del sofà de casa si no sortint al carrer. Si cal ens truqueu, venim, i si hem de cremar (alguna cosa), ho fem.”
Rotunda, com rotundes han estat les seves reflexions sobre un munt de coses. Era Túrnez qui feia els apunts, qui posava sobre la taula les qüestions a partir de les experiències professionals, d’actuacions, de projectes. Però Dolera hi posava la cullerada. I quina cullerada. L’actiu i guionista, l’escriptora i directora, no deixa indiferent. Si pot estar d’acord o no. I a ella li és indiferent, en part, el que pensi l’auditori (fervorosament fan en gran part en aquesta ocasió). No és neutra. Ni ho pretén ser. Ha arrencat recordant que ‘Pubertat’ parla del consentiment sexual, dels problemes o neguits d’una generació, de la transmissió de masculinitat… tot “centrant-se en els adolescents però sense deixar d’interpel·lar-nos a tots nosaltres”.
Les de Dolera, les reflexions, han estat contundents. Clares. Sempre en el mateix costat de la balança però sobre un multitud de coses. Evidentment, ha esmentat termes com patriarcat, com la importància de la família en la transmissió de valors que no sempre han d’estar alineats en allò que pensi ella. Ha lamentat que la qüestió del consentiment i la sexualitat s’hagi convertit, fins i tot a nivell del Congrés de Diputats, en “‘arma arrojadiza’” per llançar-se els trastos pel cap. Per cert, que comptat i debatut, ha quedat clar que en català -Dolera alterna català i castellà amb una naturalitat brutal- és “arma llançívola”.
Dolera ha parlat d’infinitat de coses i s’ha mostrat molt a favor de la justícia restaurativa. D’anar a l’arrel del problema i mirar-lo de solucionar en comunitat per evitar la victimització grupal i la reincidència futura, per dir-ho així. L’actriu i guionista, que de tant en tant es referia a explicacions o aportacions que li han fet psicòlogues especialistes en violències a les quals ha recorregut per preparar el guions de la minisèrie ha afirmat que “xerrant amb els xavals i les xavales te n’adones de la importància de la figura adulta de referència”. Però “és molt important que els adolescents tinguin una figura de referència que no sigui ni un pare, ni una mare, ni un professor. La famosa figura de la tia, la cosina o l’amiga és molt important”.
“La diferència generacional seria sobretot com la tecnologia ha entrat a formar part de la manera de socialitzar-nos i de viure el nostre dia a dia. Que és un gran problema per als xavals i les xavales, que crec que senten més real la vida a les xarxes que la vida real”
Leticia ha parlat amb naturalitat d’orgasmes i vagines i ha vingut a lamentar com de complicat ho tenen els adolescents actuals amb el seu entorn. Una adolescència, ha vingut a dir, més complexa que no pas la de la seva generació (té 44 anys). “La diferència generacional seria sobretot com la tecnologia ha entrat a formar part de la manera de socialitzar-nos i de viure el nostre dia a dia. Que és un gran problema per als xavals i les xavales, que crec que senten més real la vida a les xarxes que la vida real”, ha deixat anar entre moltes altres coses.
La directora de cinema ha tocat multitud de tecles, com per exemple la rapidesa amb què es vol tot, amb uns vídeos a xarxes cada vegada més curts. I ha estat crítica amb la pornografia i la incidència que té en els joves, que pensen que en catorze anys, les noies, han de tenir un orgasme tipus ‘squirt’. En paraules menys fines: escórrer-se tipus mànega de regar el jardí. En fi, que ha estat parlant de creació i pornografia i de llibertat sexual que ha tocat una altra tecla andorranitzable: Onlyfans.
Leticia Dolera ha recordat que la dona, a Espanya especialment, va assolir un cert alliberament sexual a la dècada de 1970. Va descobrir el clítoris i que soleta es podia donar plaer, ha vingut a dir. Però també ha vingut a dir que el capitalisme, per fagocitar aquesta llibertat sexual femenina va crear el PlayBoy. Mireu que bonic. Sou les reines. Les protagonismes. Meeeeec, error. I el PlayBoy del segle XXI és OnlyFans. “Aquí hi havia una agència, no? Uns que deien que eren els representants i tenien les xavales com a un producte. En pisos. Generant contingut d’aquest. Però els deien: ‘Tu ets model, no?’ Perquè aquesta és la gran trampa del sistema patriarcal i la violència sexual i d’aquesta educació i la falsa llibertat.”
I quina és la falsa llibertat passat pel tamís de Leticia Dolera? Doncs que “és fins tu vulguis, el que tu vulguis. Tu no fas res que no vulguis, oi?”, deia com traspassant als oients de la conversa amb Betsy Túrnez una xerrada entre un ‘Rei d’Onlyfans’ de torn i una creadora de contingut eròtic. “La societat et va dient que el teu valor depèn del molt que et sexualitzis. Però ja són lliures, no?”, s’ha tornat a demanar abans de deixar clar que “no vull oblidar aquest debat perquè és complexe i jo n’estaria parlant una hora sencera.”
I encara ha tornat a picar l’ullet -i mai millor dit estan en una activitat de l’Ull Nu- a Andorra quan la moderadora de la xerrada li ha demanat per si mai havia notat prejudicis, discriminació, etcètera pel fet de ser dona i directora. I ha deixat clar que sí. I tant. I que una de les primeres vegades que ho va notar si no la primera, va ser al costat de l’andorrana Laia Ateca, l’arxipremiada directora d’art audiovisual. Dolera ha explicat que Ateca va ser la seva primera directora artística, i que quan un bon dia van anar a buscar localitzacions per al rodatge, el seu interlocutor els va demanar “pel director. ‘Sóc jo, la directora.’ ‘Però vosaltres veniu per una pel·li o per un curt?’ I érem la directora, i la directora d’art. Però també s’ha d’entendre, punt a favor per al senyor, que tant la Laia com jo semblem més joves”.
En fi, deessa. Coprincesa. I proavortament com a dret humà que és. ‘Dolera for president’. I una presidenta d’aquelles que, si cal, crida a les barricades. Ja es poden anotar el seu telèfon les associacions feministes andorranes. I més aviat que tard, que li passin també el telèfon de Lleó XIV. Potser acaben rodant una pel·lícula: ‘Com avortar i no morir en l’intent’.