Una primera idea elemental que llança Reviriego: “Les persones trans són persones, com la resta”. El metge, bon divulgador (àgil, clar, proper…), amplia l’obvietat: “Tots els discursos d’odi estan basats en un argument: aquí estem nosaltres i allà hi ha un altre que és diferent de mi”. Reviriego convida a sumar-se a “un discurs de conciliació”. “No hi ha res que ens diferenciï. Nosaltres [les persones cis, les persones que se senten còmodes amb el gènere assignat en néixer a partir de la constatació d’uns genitals masculins o femenins] i les persones trans estem exactament en la mateixa societat. Patim les mateixes opressions. Ens enfrontem a les mateixes dificultats”.
Més certeses (certeses necessàries, palmàries, que cal repetir): “Tots som persones i, per tant, els drets trans són drets humans perquè les persones trans són persones”. Escoltar Reviriego, al vestíbul del Consell General, davant d’un públic escàs en què, sobretot, hi havia autoritats (el Síndic General, la ministra de Salut, alguns consellers demòcrates i de Concòrdia…) produeix una sensació una mica estranya, de pèrdua de temps, de paperot. Confiem, però, en què les paraules del metge seran assumides, integrades.
Continuem. “El que reclama el col·lectiu trans”, assenyala Reviriego, “és ser un ciutadà més de ple dret. Disposar d’una documentació que els representi. Tenir una identitat que la societat els reconegui. Estar protegits de la violència social. I tenir veu pròpia”. Una veu pròpia? Una cosa tan òbvia? Doncs bé: “Les persones trans no volen que les persones cis parlin sense que ells hagin pogut expressar com volen ser ateses al servei sanitari, com volen ser ateses legalment…”.
Passem a l’àmbit mèdic. A Andorra, la voluntat política per oferir tractaments mèdics de transició coberts per la CASS hi és. Existeix, de fet, un reglament, però no està activat, està aturat. Això, és clar, té una afectació i Reviriego l’exemplifica amb el cas d’una persona cis que espera un tractament mèdic o una operació: “Si tens una necessitat mèdica urgent i estàs en una llista d’espera, sents angoixa, hi ha un patiment. Si, a més, aquesta llista d’espera no és real, és a dir, no hi ha una previsió de temps en què seràs atès, aquesta angoixa serà viscuda com una indefensió. Generarà, amb el temps, ferides emocionals”. Un 1% de la població, per cert, és trans.
Reviriego ha emfatitzat que la pressió social del col·lectiu trans és pràcticament la mateixa que han de suportar les persones cis. Violència estètica, conflictes d’autoacceptació, desig (executat o reprimit) de modificar el cos, etc. “Per entendre la realitat de les persones trans hem de començar a entendre la nostra. No estan en una realitat paral·lela. Estan entre nosaltres”. “Un brindis”, doncs, “a la valentia de qui transgredeix el gènere i l’amplia”.