“Moltes vegades arriben per símptomes que inicialment poden semblar més inespecífics”, explica Català. Ansietat, tristesa, irritabilitat, dificultats per dormir, malestar físic, falta de motivació o canvis importants en la manera de relacionar-se amb els altres són alguns dels senyals que ha observat en consulta. En alguns casos també apareix una davallada del rendiment escolar o es deixen de banda activitats que fins aleshores agradaven.

Més que buscar un únic símptoma, la psicòloga posa l’accent en els canvis respecte del comportament habitual de l’infant. Que un nen que abans anava content a l’escola comenci sobtadament a buscar excuses per no anar-hi, que presenti molta angoixa els diumenges o abans d’anar a classe, que es posi malalt sovint o que es mostri més insegur i retraït són situacions que, segons Català, han de fer estar alerta.

El problema és que arribar a saber què hi ha al darrere no sempre és fàcil. Català explica que és habitual que un infant amagui durant mesos que està patint assetjament, ja sigui per por que la situació empitjori, per vergonya o perquè pensa que els adults no seran capaços de solucionar-la. Però hi ha encara una dificultat anterior: “Inicialment, ell no entén que és una víctima d’assetjament”. Insults, exclusions o burles poden acabar normalitzant-se quan fa temps que formen part del seu dia a dia.

“Veuen que el nen està més trist, que no vol anar a l’escola, que dorm pitjor o que està més irritable, però no saben què està passant”, assenyala Català

Per això, sovint són els pares els que primer detecten que alguna cosa ha canviat sense saber-ne el motiu. “Veuen que el nen està més trist, que no vol anar a l’escola, que dorm pitjor o que està més irritable, però no saben què està passant”, assenyala Català. La psicòloga considera que no s’ha d’esperar necessàriament que sigui el mateix infant qui expliqui espontàniament tota la situació i remarca la importància d’estar atent als canvis de conducta.

Aquesta dificultat per identificar i verbalitzar l’assetjament també es percep des d’ADJRA. La seva presidenta, Sandra Cano, assegura que “el degoteig de trucades per temes d’assetjament és continu” i que quan les famílies contacten amb l’associació sovint és perquè “ja estan molt desbordades”.

Quan reben una petició d’ajuda, l’entitat trasllada el cas al ministeri d’Educació. Cano reconeix que hi ha “bona predisposició” quan ADJRA posa una situació sobre la taula, però considera que una associació no hauria de ser la via a la qual les famílies haguessin de recórrer per gestionar aquests casos. “La nostra feina hauria de ser treballar en matèria de prevenció i informació, però no atendre famílies amb problemes de casos d’assetjament escolar”, defensa.

“La nostra feina hauria de ser treballar en matèria de prevenció i informació, però no atendre famílies amb problemes de casos d’assetjament escolar”, defensa Cano

En aquestes situacions, l’entitat intenta actuar com a pont i evitar que les discrepàncies entre les parts acabin desplaçant el que considera prioritari: protegir el menor. “La nostra manera de fer és sempre conciliar i intentar no entrar en xocs de discussió, perquè discutir només perjudica el menor”, exposa Cano.

La presidenta d’ADJRA també posa en dubte que una xifra baixa de casos detectats s’hagi d’interpretar necessàriament com una bona notícia. “Amb el tema de l’assetjament escolar, les dades no ens les acabem de creure”, afirma. Cano considera que existeix la percepció que un centre on es detecten molts casos té un problema, mentre que l’associació fa la lectura contrària: “On es detecten molts casos és on realment s’està treballant”.

QUAN ARRIBAR A CASA JA NO ÉS DESCONNECTAR

A les dificultats per detectar el problema s’hi afegeix una realitat que ha transformat la manera com es pot produir l’assetjament. Sortir de l’escola ja no significa necessàriament deixar enrere els qui assetgen. “Ara l’assetjament escolar no té horaris”, resumeix Cano.

Des d’ADJRA s’han trobat amb situacions en què un assetjament que comença entre alumnes d’un mateix centre acaba implicant joves d’altres escoles a través de les pantalles. “Aquesta persona no té descans”, lamenta Cano. El mòbil permet que allò que passa a l’entorn escolar continuï a la tarda, a la nit, durant el cap de setmana o fins i tot durant les vacances.

Català coincideix que aquesta absència d’un espai de desconnexió pot agreujar l’impacte psicològic. “L’infant perd l’espai de seguretat que normalment podia representar arribar a casa i deixar enrere el que passava a l’escola”, explica. Missatges, fotografies o comentaris poden circular entre moltes persones i generar una sensació de manca de control.

“L’infant perd l’espai de seguretat que normalment podia representar arribar a casa i deixar enrere el que passava a l’escola”

Aquesta situació pot portar el menor a estar pendent constantment del telèfon, anticipant què pot haver passat en un grup o preocupant-se per si altres persones estan parlant d’ell. Català apunta que es pot generar una situació d’ansietat anticipatòria que dificulta encara més la recuperació emocional. “És molt important entendre que no acaba necessàriament quan sona el timbre de l’escola. Si continua a través de les xarxes, l’infant pot arribar a sentir que no té cap lloc on estar tranquil”, remarca.

Una continuïtat adquireix una dimensió especial amb les vacances i la posterior tornada a les aules. L’estiu pot permetre a alguns infants recuperar part del benestar perquè passen unes setmanes allunyats de l’entorn on es produïa l’assetjament. Però no sempre és així. Si el problema continua a través de les xarxes, ni tan sols les vacances garanteixen aquesta distància. En altres casos, és la mateixa por al que passarà al setembre la que impedeix desconnectar.

En els casos que ha tractat, Català ha vist com l’impacte emocional de l’assetjament arribava a generar quadres d’ansietat i depressió. En situacions més greus o mantingudes en el temps, explica, fins i tot ha estat necessari plantejar un canvi d’escola perquè l’infant pogués recuperar un entorn on tornar a sentir-se segur. Cano, però, adverteix que aquesta sortida no hauria de convertir-se en la resposta habitual i considera que té encara més limitacions en un país petit com Andorra, on els joves “tots s’acaben trobant”.

Per a Català, si l’assetjament no s’ha resolt, la tornada a l’escola pot reforçar els sentiments d’indefensió i inseguretat. Per això defensa que no es pot plantejar simplement com un retorn ordinari a les classes, sinó que cal planificació i seguiment. “L’infant necessita saber que els adults coneixen la situació, que hi ha mesures concretes per protegir-lo i, sobretot, que no haurà de tornar a afrontar-ho tot sol”, conclou.

Cal recordar que de cara al nou curs, ADJRA continuarà oferint tallers gratuïts a centres educatius, punts joves, esplais i altres espais que treballen amb infants i adolescents. Les activitats aborden, entre altres qüestions, la convivència i el respecte, la prevenció de l’assetjament escolar, la mediació entre iguals, les relacions sanes i els límits del consentiment, la pornografia i la prevenció de les violències masclistes i sexuals.