Ben poques cadires han quedat buides. I les que es buidaven, trobaven de seguida nou cul llogater. ‘Zero’ és el darrer treball d’aquesta pianista que potser l’han vist posant banda sonora a algun programa de l’Andreu Buenafuente o encara ara, sent una de les dues conductores, juntament amb la reputadíssima ‘Nina’, a l’espai de ‘piano bar’ de 2Cat ‘El Gran Tonino’. Andrés va saltar segurament a la fama per ser una de les professores d’una de les múltiples edicions d’‘Operación Triunfo’. I ha estat acompanyant, per exemple, de la mundialment coneguda Shakira. I més enllà del seu virtuosisme amb les tecles, amb els dits, és una artista amb una formació abismal. I no només de música. També de dansa, per exemple.
I Andrés ha portat la seva música, les seves melodies contemplatives, la seva música per a la relaxació i la reflexió, en un espai gairebé tan bucòlic com la seva música. Tocar a l’aire lliure, ho ha reconegut la mateixa Laura, té els inconvenients d’haver de ser víctima, durant l’execució d’alguna de les seves peces, d’algun ‘visitant’. I no pas cap papallona. Just les mossegadetes d’algun insecte volador l’han ‘atacat’ quan interpretava ‘Butterfly’, un dels temes que ha executat en el seu ‘piano especial’ en la segona part del concert.
La primera ha tingut un ‘sol tema’. En puresa, totes les melodies que componen ‘Zero’. Intimista, pur, sense interrupcions. “Costa mantenir l’atenció, més en aquestes altures de la vida quan després de quatre minuts hem de mirar el mòbil sí o sí”. I mirant el mòbil, ha dit Laura Andrés, “ens perdem la vida”. Per això ‘Zero’ el fa tot seguit. I a qui no li agradi que no escolti. Cert que apuja una mica el to, li dona un color una mica més especial en el directe que en el disc. Que per alguna cosa els seus programadors de confiança la van advertir que, dona, potser així, amb tanta pau i tanta sanació, no vendrem gaire concerts.
Però Andrés, prefereix que el seu públic no li escolti el mòbil durant mitja horeta llarga per després endinsar-se en altres temes de la seva carrera discogràfica. La que va inaugurar el 2021 amb ‘#blanc’ i que ha anat ampliant amb tres treballs més. El darrer, el que l’ha portat a la Borda Gabriel. Sota la llum de les estrelles. Un element que l’ha permès també jugar amb els temes que ha triat per a la vetllada. No és el primer cop que Andrés interpreta la seva música al Principat. Ha passat també per l’Auditori nacional.
No és el primer cop que fa cap a Andorra per trobar-hi amistats. Per passar-hi estones. Per compartir històries. Com el llibre ‘Dones que donen la nota’, de Cristina Gallart, la professora del Conservatori d’Andorra la Vella que també ha tingut en compte la pianista catalana en la seva obra i a qui Laura Andrés ha dedicat un dels temes de la segona part. ‘Resurgence’ ha estat un cant a la capacitat de creació, en aquest cas, de les dones. Al ressorgiment. A l’esperança. A la força.
En fi, un cant a l’ésser humà. Aquell que no està pegat al mòbil a cada instant. Aquell que, si cal, comença de zero per agafar embranzida i créixer més fort. Més o menys com la trajectòria d’una Laura Andrés en ple auge. En ple domini del piano. I de les melodies que et transporten, mentalment, allí on una ment sana i un cor sensible et poden dur. Sense mirar el telèfon cada quatre minuts, que quedi clar.