L’oferta d’activitats al Pas té data de caducitat. Fins als 11 anys, el karate o la natació mantenen la tarda coberta, però en creuar el llindar dels 12, el buit es fa absolut. “L’Espai Jove és un desert; no hi ha res pensat per a ells”, lamenta una mare de dos fills que ja anticipa amb por el futur dels seus petits.
L’actual Espai Jove no és la solució, sinó un símptoma del problema: un lloc on, segons els pares, els joves només hi van per tancar-se amb el mòbil. “Per estar amb el telèfon, es queden a casa”, critiquen les famílies, que reclamen espais coberts dignes on els nois i noies puguin socialitzar de veritat, especialment en un entorn on el clima no permet estar al carrer la meitat de l’any.
La manca d’oferta local condemna les famílies a una logística impossible. Una mare de 39 anys posa veu a un sentiment compartit en explicar la necessitat de fer quatre viatges diaris fins a Andorra la Vella – amb totes les despeses addicionals que això comporta – perquè els seus fills puguin accedir a unes activitats que el poble no ofereix. “Això no ens permet tenir cap mena de conciliació ni temps individual; és un esforç enorme per donar-los-hi un mínim d’alternatives”, explica.
La desigualtat respecte a Encamp és constant. Mentre a la vall central l’oferta és variada i els monitors semble tenir ampla disponibilitat, al Pas la resposta institucional és sovint que els professionals no volen pujar perquè “no els hi compensa”. Aquesta desconnexió territorial fa que, a partir de l’adolescència, els joves ja no vulguin estar al poble i prefereixin baixar a Encamp o a les parròquies centrals perquè senten que a casa seva no tenen res a fer.
Fins i tot, l’oci a l’aire lliure no se’n lliura de les crítiques. Els pocs parcs infantils disponibles estan denunciats pel seu mal estat o per una ubicació poc encertada: zones d’ombra que l’hivern es gelen i que a l’estiu estan exposades al fum dels autobusos turístics i al poc civisme de certs turistes.
Però, el que més preocupa és la seguretat. Zones de muntanya – la qual rodeja tot el poble – que abans eren espais habituals de reunió ara generen por per la circulació constant de grups de contrabandistes. “Ens fa por deixar que hi vagin perquè n’hi ha dies que en poden passar fins a 40”, explica una mare. El carrer es percep més com un escenari per a l’oci nocturn dels turistes que no pas com un lloc segur per a la canalla del poble.
“Ens sentim rebutjats i abandonats, com si fóssim l'última prioritat d'Andorra”, afirma amb rotunditat una de les mares. Els residents de ‘tota la vida’ lamenten aquest sentiment de ser ‘ciutadans de segona’ malgrat el que aporten al país – gairebé el 18% del PIB del país. Una altra mare, amb més de dues dècades de residència al Pas, adverteix que si no s’ofereix un atractiu real, les noves generacions no es quedaran. El Pas de la Casa corre el risc de buidar-se de vida local per convertir-se en un aparador sense futur per als seus joves.