En aquell cas, vinculat a la condemna d’un ciutadà belga per assassinat, el Tribunal d’Estrasburg considerava que s’havien vulnerat els principis europeus relatius als drets humans perquè era “suficient constatar que la imparcialitat del tribunal al qual incumbia decidir sobre el fons de l’acusació podia ser sotmès a dubte”. En certa manera, el que diu la cort europea, o el que es fa seu el tribunal amb seu a la coneguda ciutat francesa, és aquella dita que fa que ‘la dona del Cèsar no tan sols ha d'ésser honrada, sinó que també ho ha de semblar’.
“En aquesta matèria fins i tot les aparences poden revestir una certa importància”, es recorda en la resolució, que s’hi afegeix que “tot jutge en relació amb el qual hi pugui haver raons legítimes per dubtar de la seva imparcialitat ha d’abstenir-se de conèixer el cas”
El cas resolt pel Tribunal d’Estrasburg el 1982 té el seu origen en un assassinat de dos ciutadans francesos l’abril del 1976 a Brussel·les. Entre altres, a França es va detenir un ciutadà belga que va ser extradit al seu país i se’l va condemnar a 18 anys de treballs forçats. Qui llavors era un fiscal adjunt de la ciutat de Brussel·les i que hauria rebut informacions sobre l’afer va ser designat encara un any després magistrat i va presidir el tribunal que va condemnar l’home enmig d’un debat jurídic intens, perquè ni molt menys hi va haver unanimitat.
El llavors magistrat abans integrant del ministeri públic, era adjunt. Però a Bèlgica, els adjunts lideren seccions i, per tant, també donen instruccions a altres fiscals subordinats. Com s’explica en els fonaments de la sentència de la Cort Europea del 1982, “tots els membres que el composen -el ministeri públic- formen un cos jeràrquic, del qual se’n reconeixen generalment tres característiques: la unitat, la indivisibilitat i la independència”. Òbviament, aquest principi es pot donar també en el cas d’Andorra.
En la resolució esmentada -Piersack contra Bèlgica- s’hi diu que “si la imparcialitat es defineix ordinàriament per l’absència de prejudicis o parcialitats, la seva existència pot ser apreciada, especialment d’acord amb l’article 6.1 del Conveni, de diverses maneres. Es pot distingir així entre un aspecte subjectiu, que tracta d’esbrinar la convicció personal de un jutge determinat en un cas concret, i un aspecte objectiu, que es refereix a si aquest ofereix les garanties suficients per excloure qualsevol dubte raonable al respecte”. Es deixa clar que en no es pot, però, reduir-ho tot plegat a apreciacions només subjectives.
“En aquesta matèria fins i tot les aparences poden revestir una certa importància”, es recorda en la resolució, que s’hi afegeix que “tot jutge en relació amb el qual hi pugui haver raons legítimes per dubtar de la seva imparcialitat ha d’abstenir-se de conèixer el cas”. I en el cas belga, però que és ben equiparable al que hauria estat durant dotze anys Alberca en qualitat de fiscal general, la sentència diu que “com a superior jeràrquic dels adjunts encarregats del cas, (el després magistrat) podia haver revisat qualsevol escrit que s’hauria de presentar als tribunals, discutir amb ells sobre l'orientació que havia de donar-se al cas, així com assessorar-los sobre qüestions jurídiques”.
En definitiva, llavors es va considerar vulnerat l’article 6.1 del Conveni Europeu del Drets Humans, el que fa referència al dret a un procés equitatiu, perquè “és suficient constatar que la imparcialitat del tribunal al que incumbia decidir sobre el fons de l’acusació podia ser sotmès a dubte”. I si hi ha dubte, el procés equitatiu no està garantit. Si Estrasburg va ‘tombar’ llavors el magistrat en qüestió, és plausible que ara posi contra les cordes el Tribunal de Corts. De fet, en un argot popular cada vegada més estès, sobretot entre els advocats, el Tribunal de Corts es coneix cada cop més com ‘la fiscalia 2’.
Fonts properes al Consell Superior de la Justícia han admès que el que deriva o podria derivar de la sentència del Tribunal d’Estrasburg “cal estudiar-ho”. I és que podria molt ben ser que més aviat que tard hi comenci haver accions potents tendents a posar en dubte l’aparença, com a mínim, d’imparcialitat de l’exfiscal general
Fonts properes al Consell Superior de la Justícia han admès que el que deriva o podria derivar de la sentència del Tribunal d’Estrasburg “cal estudiar-ho”. I és que podria molt ben ser que més aviat que tard hi comenci haver accions potents -de fet, la presència d’Alberca ja s’ha qüestionat i per ara, a nivell intern s’ha anat ‘escombrant’ tot plegat, però també el govern belga mantenia en 1982 que no passava res- tendents a posar en dubte l’aparença, com a mínim, d’imparcialitat de l’exfiscal general. I si els casos comencen a arribar a Estrasburg… tot plegat trontollarà.
Aparentment, el cas d’Alfons Alberca és molt equiparable al que es relata en l’afer Piersack contra Bèlgica. Més difícil seria en el cas de les altres integrants del Tribunal de Corts. Ara mateix, les altres magistrades han estat també en la fiscalia. I si bé és cert que com a adjuntes no coordinen res, sí que totes elles al seu dia van estar a les ordres d’Alberca. I ara hi tornen a estar. A més, poc a molt, al seu dia segur que almenys algunes d’elles van fer de tutores d’alguns dels actuals fiscals. Hi torna a haver, doncs, certa contaminació.
En tot cas, l’enrenou pot estar servit. I ve de lluny. I sembla que quan hi va haver la reordenació i el pas d’Alberca de la fiscalia al Tribunal de Corts, els caps pensants ja haurien d’haver parat compte amb la sentència del 1982. Els que manaven a la Seu de la Justícia, la majoria almenys, en l’època del Naranjito -els de la generació segur que saben de què va- ja s’afaitaven. I ara, qui pot quedar afaitat, és el Tribunal de Corts.