Entre aquestes vuit persones es troba Dany. La seva experiència personal i la seva convivència de prop, que no en pròpia pell, a les addiccions, la va fer buscar ajuda fa molts anys. De fet, fa una vintena d’anys que ha estat cercant suport, grups d’ajuda com al que s’ha pogut unir les darreres setmanes. “Estic molt contenta i molt agraïda amb l’associació perquè feia molta falta”, assegura. El coneixement d’un familiar proper que va rebre molta força per part de grups com el que ha engegat Projecte Vida li han fet no tenir dubtes a l’hora de formar-ne part. De fet, explicat que abans havia arribat a plantejar-se traslladar-se a alguna de les ciutats catalanes properes que els oferia, però el treball li ho havia impedit.
“Se’ns fa curt, estem una hora i mitja i ja ens ha passat que ens quedem dues, perquè no ens arriba, es nota que es necessitava”. Dany, igual que les altres set persones que es reuneixen tots els dimarts, ha trobat un espai on compartir, on poder parlar d’una problemàtica en comú, on sentir-se lliure, “on et sens recollida”. Formar part d’un grup on la resta sap i entén el que s’explica és important per a la salut mental dels familiars dels malalts. “Tu t’has de cuidar per a poder ajudar, és una manera de dir vull tenir el meu espai, vull sentir que ho puc compartir”.
Sobretot, compartir la culpa. Un sentiment que neix molt a sovint en aquells que han de cuidar d’algú que pateix una addicció. Els dubtes, la incertesa de saber si s’està fent bé, si es podria fer més, d’una altra manera, “acabes creient que tu ets qui l’ha de salvar, en quant la tasca és seva”. És un desgast mental i emocional molt fort i que es va donant amb el temps, “no poses límits”. Però amb els grups d’ajuda mútua neix l’empatia, que inunda l’ambient. “Hi ha coses que no pots compartir a no ser que sigui algú que ha passat el mateix”, explica Dany, “l’altra persona no sap la problemàtica que és sentir com a mare, com a parella, com a filla, com a persona que comparteix amb un addicte i que no pot dir renuncio a ell”. Però en aquests grups els sentiments són, mai millor dit, mutus.
“Tenir un lloc on pugui plorar, quedar-me callar, sentir que m’estic mirant també a mi, on em cuido, em protegeixo i em faig més forta”
Dany explica que es tracta d’un espai “perquè la persona estigui cada cop més sencera, amb més força per enfrontar el problema”. Perquè quan algú es dedica a cuidar a una altra persona, és força complicat no oblidar-se a sí mateix. “Portes la preocupació allà on vas”, assegura, “sempre estàs donant-li més i més voltes, fins que no parles d’altra cosa”. Per això és tan important tenir una via de fuita, de descompressió. “Tenir un lloc on pugui plorar, quedar-me callar, sentir que m’estic mirant també a mi, on em cuido, em protegeixo i em faig més forta”.
En aquest mateix sentit, Dany assegura que una de les principals pors abans d’unir-se a un grup d’ajuda, principalment és haver de compartir la història personal. D’haver de contar problemes que es consideren íntims a algú que no es coneix. “Vés, escolta, i si vols parlar, parla, i si no vols, no parlis, el més important és sentir-te acompanyada, que el que t’està passant a tu, a moltes persones els passa”. És clau que els familiars vegin que no estan sols, que les seves reaccions també són les dels altres, “prendre una mica de distància del problema, perquè de vegades ens submergim tant que l’acabem fent propi”. I el que donen aquests grups d’ajuda són, precisament, una forma de compartir aquest problema, de treure’l de dintre, de sanar i cuidar la salut dels que cuiden, dels que lluiten, dels que ajuden.
Comentaris