Subirats ha parlat davant d’un patí de butaques ocupat per autoritats (els síndics, la ministra de Justícia i Interior, la directora de l’APDA, el Raonador, consellers generals…) i joves (avui, el Raonador del Ciutadà ha lliurat els guardons del certamen juvenil –notablement exitós– de relats i fotografia basats en la defensa dels drets humans). El catedràtic i investigador ha basat la seva intervenció en una comparació entre el moment en què va néixer la declaració original, l’evolució d’aquesta i la vigència actual. Subirats ha subratllat que el document del 1948 es va redactar sortint d’un període tràgic –una primera meitat de segle XX plagada de guerres– i entrant una època de canvi (el 1945 es van constituir les Nacions Unides). Un canvi de context que no és el d’ara, però que té algunes similituds genèriques: ens trobem, també, en un impàs històric. És, doncs, “el moment per fer una revisió d’aquella declaració”, ha sostingut Subirats, que, en aquest sentit, ha demanat no caure en la simple celebració de la declaració ni en la ingenuïtat de creure en la seva vigència total. Tot i així, ha deixat clar que avui la declaració “té sentit i té vigència”.
Cal recordar, però, la plena utilitat es va donar aquell 1948: “Es va redactar amb la voluntat de reconstruir un sistema fet miques”. I es va concebre des del “multilateralisme efectiu”. “Hi havia la lògica de pensar que l’unilateralisme –la conducta de l’Alemanya nazi– havia portat a una situació impossible”. Avui, la declaració és útil, és imprescindible, però cal revisar-la, actualitzar-la. Una actualització que s’ha de fer amb cura, subtilment, perquè la base és fonamental i ens diu, entre d’altres coses, que “el dret internacional és més important que la força bruta”. Tot i que la base –és cert– està erosionada.
La revisió l’hem de fer ara, en un moment en què “no podem definir cap a on descanta el món”. La feina, precisament, és portar aquella declaració al present: “Tot fa pensar que necessitem renovar molts dels instruments que fèiem servir”. Instruments d’avui, doncs, per afrontar el món d’avui
La revisió –ha apuntat Subirats– l’hem de fer ara, en un moment en què “no podem definir cap a on descanta el món”. La feina, precisament, és portar aquella declaració al present: “Tot fa pensar que necessitem renovar molts dels instruments que fèiem servir”. Instruments d’avui, doncs, per afrontar el món d’avui. “El canvi tecnològic, per exemple, ens hi obliga”. El convidat ha remarcat l’acceleració de la desintermediació: “És possible fer les coses més directament, sense passar per intermediaris”. El canvi climàtic també és una força motora vista “la irreversibilitat del procés”. “El 1972, el Club de Roma va signar una declaració en què alertava de la capacitat limitada del planeta. Avui, tot el que es deia en aquell document ja és una amenaça existencial”, ha remarcat Subirats. Un altre motor de revisió? La desigualtat social, la violència de gènere o el control de la bioètica.
La comparació entre èpoques que ha fet l’expolític també ha servit per ‘dibuixar’ retrocessos en diferents articles: benestar, seguretat, llibertats. En dignitat, en definitiva. Cal, doncs, que aquella declaració ambiciosa i aspiracional torni a despertar la voluntat de transformació dels governants actuals i, sobretot, dels ciutadans. Subirats té certa esperança: “No tot és negatiu. Ens convé tenir una idea de cap a on hem d’anar. Hem de ser capaços que la democràcia compleixi les promeses que fa”.
Comentaris