El ‘Benviguts al nostre desnonament’, la ‘performance’ ideada des de fa dos anys per les joves actrius Maria Solsona, Laia Tarifa i Lua Roca, s’ha convertit en una denúncia i alhora reivindicació en tota regla. Les tres noies han acabat les 24 hores esgotades. Físicament i emocionalment. S’han estat 24 hores a la plaça Calonge-Sant Antoni per mostrar el seu suport a aquella gent que no té un sostre garantit. Un habitatge digne assegurat. “Hem encès una espurna que esperem que es mantingui”, explicava Tarifa minuts després de donar per finalitzada l’acció artística de tot un dia de durada.
Desenes de persones, alguns centenars que havien seguit aquesta tarda altres muntatges del FesTac, s’han acabat sumant als darrers batecs de la ‘performance’ de l’habitatge. “A Andorra no hi ha desnonaments, hi ha expulsions”, ha clamat Lua Roca, la suposada desnonada de les tres actrius, en el darrer crit del muntatge abans que bona part del públic s’afegís a la seva reivindicació situant-se al costat dels desnonats. Dels precintats. Una denúncia col·lectiva. Andorra no és cap illa. Andorra també viu greus problemes socials. Aquest és el missatge que han volgut transmetre les actrius i que ha colpit a desenes de persones que, en algun moment o altre de les 24 hores de muntatge, s’han acostat a la plaça.
EL MISSATGE
Hi havia qui sabia de què anava. Hi havia que no en tenia ni idea. Hi ha qui pràcticament s’ha encarat amb les noies per ‘perroflautes’ i d’altres que els han anat a exposar els seus problemes. Com elles, els venien a dir, qualsevol dia es poden trobar havent d’ocupar l’espai públic. I aquest era el lema que volien fer passar Tarifa, Solsona i Roca: que cap territori està exempt d’un problema social com el de l’habitatge. Que cap persona, o gairebé, està salvat de quedar-se demà, o demà passat, sense sostre. Sense llar. Sense un pis on poder fer vida.
Per això les tres joves (Les Somatents) han fet parada i fonda durant 24 hores al carrer. Amb l’ajut de vianants, de coneguts, de qui fos. Una part de l’acció estava guionada. Però bona part de la ‘performance’ ha estat un festeig constant amb la improvisació. Fins i tot aquesta matinada, vers les 4, han hagut de demanar la presència dels agents de circulació perquè uns joves que acabaven la vetllada festiva massa regada d’alcohol ha semblat que podien malmetre el descans de les tres noies dins la tenda de campanya que els ha servit de pis a la plaça durant 24 hores.
BONA RESPOSTA AL FESTAC
La majoria d’espectacles, de muntatges, que s’han presentat en la cinquena edició del FesTac han obtingut una molt bona resposta aquest dissabte. I algunes propostes repeteixen encara aquest diumenge. Un de les accions teatrals que més ha corprès i que més elogiada ha estat és la de la companyia Inflable. La proposta ‘Un 8’ és una metàfora del procés de comiat. De l’acceptació de la pèrdua. ‘Girafes’ o ‘Excusi’ i muntatges de grups locals com ‘Fe(minus’ o ‘Error 404: Identitat no trobada’ també han trobat una molt bona requesta. I moltes famílies han rigut de valent amb la proposta itinerant de la companyia Ka Teatre ‘Espies’ (a la foto superior a aquestes línies).
Aquest ha estat l’únic incident que han viscut de prop. Físicament. Algun renec o insult que els han deixat anar, també. I, sobretot, “ens han dit que no mirem les xarxes”, perquè és a través de molts comentaris que, especialment aquells que no sabien de què anava l’acció, les posen de volta i mitja. Coses de la trista realitat. Quedar-se sense llar és de desgraciats. Però no pas perquè sigui una desgràcia, que ho és, si no perquè qui es queda sense pis segur que és un gamarús amb una biga a l’esquena. I és això el que Solsona, Roca i Tarifa volien desmitificar. Ningú roman lliure d’un desnonament.
EL BALANÇ
“Viure 24 hores des d’un personatge tan humà com el nostre és molt dur”, explicava Maria Solsona encara amb la motxilla a l’esquena amb la qual van arribar a ‘l’escenari’ de la plaça Calonge divendres al vespre i n’han marxat aquesta nit de dissabte. “Estem molt contentes que a nivell creatiu es doni suport a iniciatives com aquesta”, hi afegia de forma global. “Jo estic molt contenta, però estic esgotada. Estem molt cansades”, deixava Tarifa.
“Esperem que sigui una espurna que encengui un foc, això. Que som conscients que no té res a veure en comparació amb el que està passant a Barcelona, o el que està passant a Catalunya, o el que està passant a Sol. I tampoc és la intenció, perquè sabem que aquí a Andorra es fa el que es pot, però esperem que hi hagi molta gent que tingui ganes d'encendre aquest foc amb nosaltres”
Cansades “ant físicament com anímicament perquè ha sigut un vaivé d'emocions, perquè de cop algú et ve a explicar que ell està vivint alguna cosa similar, o que algun familiar està vivint alguna cosa similar, o que coneix algú que està vivint alguna cosa similar, i de cop et ve una senyora i et crida... ‘No es pot viure al carrer!’ I et grava. O tots els comentaris que hem rebut. Per xarxes, que no els hem vist, perquè no estem amb el mòbil, però que ens ha dit la gent, ‘no mireu xarxes, no mireu xarxes…' Doncs estem així”. A Laia Tarifa se li escapava fins i tot alguna llagrimeta fent balanç.
“No sabíem com reaccionaria la gent. No sabíem què passaria. I estem molt contentes. Més encara d’aquest final tan bonic”, coincidien a afirmar les joves actrius. Un final en què gairebé tot el públic ha segut a terra fent costat a la iniciativa i, sobretot, a la lluita pel dret a un habitatge digne. “El tema té continuïtat i en sentirem a parlar. Això és evident. Per això jo crec que nosaltres alguna cosa més farem”, hi afegia Lua Roca. La idea és que la ‘performance’ pugui rodar en altres llocs com a mètode de sensibilització sobre una situació ben crua. Ben cruel.
“Esperem que tingui més recorregut. Que no es quedi aquí. Perquè el problema, malauradament, no acaba aquí. I pinta que va per llarg”, seguia Roca, avalada per les altres dues joves que, creuen, han vist que “hi ha ganes” de fer accions. De moure’s, de protestar. Han estat 24 hores dures. Posant-se dins d’una situació extrema. Però que en el seu cas sabien que tenia un punt final. I que era part d’un projecte creatiu. D’un muntatge teatral. La realitat és encara més dura. Hi ha qui ha de sortir un dia al carrer i no sap quan tornarà a poder gaudir d’un sostre. Per això cal clamar.
“Esperem que sigui una espurna que encengui un foc, això. Que som conscients que no té res a veure en comparació amb el que està passant a Barcelona, o el que està passant a Catalunya, o el que està passant a Sol. I tampoc és la intenció, perquè sabem que aquí a Andorra es fa el que es pot, però esperem que hi hagi molta gent que tingui ganes d'encendre aquest foc amb nosaltres.”