La seva mare té la culpa del moment musical, benentès, de la filla, de Patrízia, des d’aquell dia que va decidir que els diumenges convertiria el bar de la Massana que regentava i regenta en un petit karaoke. Allí Patrízia hi ha repetit fins a l’infinit el fado ‘Shuva’, un dels seus temes preferits. I la música portuguesa és la que dóna vida i contingut a un treball discogràfic que es pot escoltar per les xarxes especialitzades però que també tindrà format físic, format de CD. Ja ha sortit del ‘forn’ i ben aviat es podrà comprar a diversos llocs. Encara per concretar. Però a Andorra segur que n’hi haurà al Bar Iván, el bar de la mare, a la Massana.
Fa tres anys, enmig d’unes oposicions per policia, va decidir un canvi de vida i va marxar cap a França, allí va coincidir, el novembre amb un “conegut” músic amic de la infància
Al Principat, on s’hi ha estat un quart de segle sense cap més interrupció que les vacances d’estiu on coincidia amb un ‘tal’ Nelson Costa, avui cantant portuguès més o menys conegut i productor, lletrista i compositor del disc que va enregistrar el febrer a París, Patrízia hi va estudiar comptabilitat i hi va vendre sabates. Anava per policia quan va quedar embarassada i el pare de la criatura no es va acabar d’adaptar al país. Canvi de plans: la recentment estrenada família es va traslladar cap a Bordeus. Allí, la jove massanenca es va posar a treballar del primer que li va sortir: mainadera. ‘Nanny’, si es vol dir així. Mare del seu, i ‘mare postissa’ dels d’altres famílies.
A Bordeus va acabar sent veïna d’una parella portuguesa que també havia residit al Principat. Ni fet exprés. Ell tocava en un grup que amenitzava festes i festetes de la comunitat portuguesa de la zona. Que si Bordeus mateix, que si Montpeller, potser Tolosa… Total, que van saber que a Martins això de la música, de cantar, li feia gràcia. I a ells, el grup ‘Son 2000’, els feia falta una vocalista. Aviat Patrícia o Patrízia, com vulguin, va passar a ocupar la vacant. Assajaven un cop per setmana i “un cop o dos al mes” tocaven en associacions portugueses o restaurants. Així fins al novembre passat.
‘Son 2000’ participava en una festa on hi havia Nelson Costa, aquell noi, ara músic, amb qui Patrízia (que remarca que el seu ara productor “és molt conegut”) coincidia al poble del pare els estius de vacances. Feia deu anys que no es veien. No només la coincidència va ser positivament ‘fatal’. A Costa la veu de la seva col·lega el va sorprendre. “Vine amb mi a París i gravem un parell de cançons”, explica la noia que més o menys li va dir el músic portuguès resident fins ara a la capital francesa. Dit i fet, el desembre, Martins viatjava fins a París i enregistrava un parell de temes. “La meva idea era fer un single amb un videoclip”. Però Costa va ser més atrevit. Va demanar permís a la noia per enviar les dues proves a una editorial musical portuguesa: ‘País Real’.
El desembre va enregistrar dos temes de prova, la discogràfica País Real en va demanar deu més per completar un àlbum: la setmana vinent viatja a Lisboa a firmar contracte
I als responsables de la discogràfica els va satisfer tant al producte que van demanar a Nelson Costa deu temes més per completar un àlbum sencer. La música i les lletres serien del cantant. Però volien la veu de Patrícia. El músic lusità s’hi va posar de seguida. “M’enviava les lletres per correu electrònic” perquè se les estudiés. I quan tenia la música, també li feia arribar. Li marcava on havia de posar ella la seva veu. És a dir, el cantant llegia el tema just en el moment que Patrízia hauria de cantar. La jove andorrana no té cap més coneixement musical que l’adquirit al bar de la Massana, al karaoke de la mare.
El primer cap de setmana de febrer se’l va passar íntegre a París, a l’estudi. Després vindria a Andorra -hi ve tot sovint, remarca. I va participar a la festa de l’emigrant. Però no va poder descobrir encara cap dels nous temes. Dotze. Tots de Costa. Cap d’autobiogràfic. Excepte l’últim: ‘Minha vida’, un tema inspirat i dedicat “al meu avi, que està al cel, a la meva mare i al meu fill”. Aquest dijous vinent, Patrícia Martins viatja a Lisboa per signar el contracte formal amb País Real i per començar a promocionat el treball discogràfic a la televisió portuguesa. Els temes que inclou el CD són tots amb la seva llengua materna excepte un: ‘Manos arriba’, en espanyol. Patrízia explica que els temes sonen a pop i folklore portuguès, l’estil concret més repetit en el CD seria el ‘pimba’. “Hi ha una mica de kizomba, alguna cançó més trista…”
Els nens dels quals es fa càrrec “estan contents” amb la nova faceta de la seva mainadera. “La música de moment és una cosa només de cap de setmana, d’ocupació parcial”, explica Patrízia, que admet que ara per ara “no em veig capaç de deixar-ho” tot per dedicar-se a la cançó. De fet, admet també, tot està anant molt de pressa. Molt rapidet. I que consti que no és per això que el disc i el primer senzill es titulin ‘É só fugidinhas’, que traduït al català vindria a ser ‘Només rapidets’. Només rapidetes les coses que explica la cançó que els nois volen amb les noies. Patrízia -que canta amb Nelson Costa 'Fazer Asneiras' al disc- s’estima més gaudir les coses amb més calma. Quant a la música i el moment que viu, és clar.
Comentaris