El crim que va marcar l’escena

El crim del Roc de Caldes va marcar un abans i un després en la història policial d’Andorra. Poc avesat a situacions d’aquella mena, el país entrava en una mena de nova manera de fer. Aquell dia, l’hotel va ser un caos i la planta baixa, on hi havia el menjador del restaurant, una mena de cambrot dels germans Marx. Entre les víctimes s’hi passejaven polítics i policies a parts iguals. Uns mirant la dantesca escena. Els altres corrent desesperats per tal de trobar, suposadament, l’assassí. Perquè hi va haver una bona estona que es pensava que asseguts al tomb d’una taula hi havia tres morts i es donava per fet que el causant de tot plegat s’hauria amagat per alguna estança de l’hotel. 

El xinès (Xu Hainan, xinès resident a Barcelona de 42 anys) va pujar amb un tot-terreny des de capital catalana fins al Roc de Caldes on havia quedat per dinar amb Alain Solsona i Marc Soler, encampadà i massanenc, exsogre i exgendre, de 52 i 31 anys. Tenia molt clar el seu objectiu. O cobrava o hi hauria una mortaldat

Aquell assassinat va evidenciar la importància de preservar l’escenari del crim. Era una metodologia llargament aplicada fora d’Andorra. Però en un país absent de grans violències -tot i que al 2004 el client d’un hotel de Soldeu havia estat ganivetejat fins a la mort en la recepció de l’establiment davant de la seva parella- ningú s’havia parat a pensar que en un moment com aquell, amb una escena de pel·lícula, cal actuar seguint un ordre i un concert. Que no podia ser que el cònsol de torn, llavors Toni Martí, estigués caminant entre els morts. O que el ministre d’Interior, Josep Maria Cabanes, podia fer tres quarts del mateix.

Malauradament, hi havia restes de cervell penjades en un dels quadres que decoraven el menjador del Roc de Caldes i alguns esquitxos de sang havien tacat la moqueta del menjador. El cadàver d’un dels assassinats jeia cap a una banda, el de l’altre, cap a l’altra i el de l’assassí i alhora suïcida posterior, encara fumejava. Fumejava tant la pistola que encara sostenia en una mà que anava perdent força i fumejava l’orifici que li va fer el tret que es va disparar després de deixar anar unes paraules que encara avui no acaba d’estar clar que volien dir. 

Va ser un crim d’honor, suposadament, per un deute que tenia presumptament origen en un carregament de tabac xinès il·lícit que els dos andorrans (exsogre i exgendre, de 52 i 31 anys, Alain Solsona i Marc Soler) no haurien abonat als seus proveïdors. Suposadament, Xu Hainan, xinès resident a Barcelona de 42 anys i vinculat a activitats poc legals a banda de regentar una botiga al carrer Trafalgar de la capital catalana, a prop de l’Arc de Triomf. Un establiment de roba i marroquineria. Hainan era, suposadament, l’enllaça entre els andorrans i la xarxa que facilitava els contenidors de tabac. Era, doncs, l’encarregat del cobrament. Si no recuperava els diners, la seva família estava amenaçada pels jerarques de la banda.

El xinès va pujar amb un tot-terreny des de Barcelona fins al Roc de Caldes on havia quedat per dinar amb Solsona i Soler, encampadà i massanenc. Tenia molt clar el seu objectiu. O cobrava o hi hauria una mortaldat. Van començar a dinar els tres comensals en un menjador ple de gom a gom -i això que encara no hi havia tots els clients allotjats, molts d’ells arribarien després de pista quan l’hotel ja estava acordonat i literalment pres per la policia, GIPA inclòs- i van anar discutint la jugada. Els dos andorrans van anar donant llargues al xinès i aquest se’n va afartar. Tenia clar que no cobraria i va buscar-se una excusa per anar al cotxe just abans de les postres.

“Hi havia qui deia que havia passar la persona que havia disparat, i que aquesta persona tenia trets àrabs i que s’havia escapolit. I es va muntar un bon merder perquè la policia es va passar una bona estona buscant un àrab que es presumia que s’havia amagat a l’hotel”, recorda Jordi Segura, advocat, llavors representant legal de la propietat del Roc de Caldes

Quan va tornar no es va estar per bromes. Trets mortals contra Soler i Solsona. Va treure la targeta SIM del seu mòbil, el de l’època, i la va fer bocins. Va seure. Va fer un crit -que alguns van interpretar que venia dir ‘ara ja pot venir la policia’ i d’altres que deia quelcom així com ‘la meva família queda lliure de culpa’-, va recolzar la pistola a la templa i va tornar a disparar. També va morir a l’acte mentre els altres comensals, uns, corrien esparverats. Els altres observaven incrèduls l’escena. Eren vers 2/4 de 3 de la tarda d’un dijous 23 de febrer. El menjador del Roc de Caldes havia esdevingut un escenari de pel·lícula.

Dos dels protagonistes involuntaris i col·laterals d’aquella jornada negra, l’advocat Jordi Segura, que llavors era el representant legal de la propietat de l’hotel, i l’ara també advocada i llavors comissària en cap de l’àrea d’investigació de la policia, Maribel Lafoz, recorden els primers instants de confusió. Molta confusió. “Hi havia qui deia que havia passat el xinès i també la persona que havia disparat, i que aquesta persona tenia trets àrabs i que s’havia escapolit. I es va muntar un bon merder perquè la policia es va passar una bona estona buscant un àrab que es presumia que s’havia amagat en algun lloc de l’hotel”, manté Segura. 

I Lafoz ho confirma: “Hi havia moltíssima confusió. Se sabia que hi havia hagut trets al restaurant i se sospitava que qui havia disparat estava amagat a l’hotel.” Tal era la versemblança de la suposició, que es van activar els grups especials d’intervenció (GIPA) i es va decretar una operació gàbia. És a dir, es van tancar les fronteres. Qui subscriu aquestes línies encara va ser a temps de veure marxar cames ajudeu-me una cambrera per un lateral de l’establiment. I era cert que hi havia un cambrer, fosc de pell, que tenia uns trets facials assimilables a una persona àrab. D’entrada se’l va confondre amb el presumpte assassí.

L’ESCENA DEL CRIM

L’escena era col·losal. Un embolic. Policies d’uniforme, policies sense uniformar. Toni Martí voltant per allí, la forense Carme Moreno remenant més enllà dels cadàvers. Fins que va arribar a l’hotel el director de la policia, Lluís Betriu. Només passar la porta de l’hotel es va fer el silenci. Va deixar anar un ‘mecagondéu’ dels seus i es va començar a establir un cert ordre. Dos agents cap aquí, dos agents cap allí… “Quan es van començar a analitzar les víctimes, veient la seva posició i la posició de l’arma va quedar clar que l’autor dels trets estava allà mort”, constata Lafoz.

Ja havia passat una bona estona, però llavors va ser quan es va ordenar que s’aixequés el dispositiu gàbia. “El cas està resolt: hi ha hagut dos empresaris assassinats i l’assassí s’ha suïcidat”, va deixar anar Betriu en una de les poques sortides que va fer dirigint-se als periodistes presents just en les immediacions de l’hotel, ja dins el recinte però encara en un espai exterior. Mitja policia o més estava allà. Massa gent i tot. Els uns trepitjant-se als altres, els altres als uns. Es va aïllar la zona, va començar a desaparèixer personal que innecessàriament havia acudit sobre lloc i es va començar a fer la feina de veritat. “Quan es va voler prendre declaració als cambrers, encara estaven amb mig atac de nervis i feien manifestacions incongruents”, explica la llavors cap de l’àrea d’investigació. 

“Quan es va voler prendre declaració als cambrers, encara estaven amb mig atac de nervis i feien manifestacions incongruents”, explica la llavors cap de l’àrea d’investigació, l’ara advocada Maribel Lafoz

Hi havia hagut tal daltabaix en relació amb l’espai on hi havia hagut el crim, havia estat d’un nivell de can pixa de tanta dimensió, que diverses fonts policials consultades afirmen que aquell crim va marcar un abans i un després en la preservació de l’escena del crim. Es va veure la necessitat real d’actuar en conseqüència, de no contaminar l’espai, de no posar-se segons on i, sobretot, de limitar la zona hi prohibir-hi l’accés, per molt que s’acostés el cap de Govern, el Copríncep episcopal o el Papa de Roma. Més encara, arran d’aquell doble assassinat amb suïcidi posterior inclòs es va veure la necessitat d’elaborar una circular sobre intervenció en grans successos que encara és vigent ara.

Una circular que defineix qui ha de fer què. Qui ha d’assumir segons quines responsabilitats. Com s’ha d’actuar i qui en segons quins moments. El luctuós succés va colpir i de quina manera. Perquè les dues víctimes eren molt conegudes. I eren dos andorrans que havien mort a trets a mans d’un xinès desconegut. No va costar gaire que arribessin els primers indicis del possible rerefons. Se sabia que Solsona feia temps que tenia relació o n’havia tingut amb el món del contraban -de fet, dos dels seus companys d’aventures de joventut en negocis poc clars, Joan Prados i Joan Coromina, acabarien anys després de la mateixa manera: morts cosits a trets- i semblava, ja llavors, al cap de poques hores, que “hi havia un problema de tabac, d’un contenidor de tabac xinès que havia desaparegut. I el xinès, suposadament, els hi reclamava”, recorda Segura. 

A poc a poc es va anar desfent la troca, es van retirar els cadàvers, es van recollir vestigis -un dels casquets no es va recuperar fins l’endemà ben bé, quan es va procedir a canviar una part de la moqueta del menjador i va aparèixer per allí- i es van donar algunes explicacions. Compareixença multitudinària al despatx central de policia. Amb càmeres de diverses televisions i agències de comunicació estrangeres. Es va tibar del fil durant mesos i mesos. I la investigació -que portava cap a unes xarxes africanes que facilitaven tabac falsificat- es va deixar en un calaix fins que un bon dia, vers el 2008, es va firmar el dossier i es va passar a l’autoritat judicial. 

Amb l’assassí mort, poca responsabilitat hi havia. El crim d’honor del Roc de Caldes, això sí, marcaria un abans i un després. Quedaria clar que mai més podia convertir-se una escena d’un crim en un cambrot sense control. I que quan hi hagi un succés greu, cal seguir un mètode ordenat. Infal·lible. Com a mínim, calia seguir un ordre i un concert. Que la malaurada sort va ser que l’assassí es va pelar. En cas contrari, potser encara avui se l’estaria buscant.