Habitació privada i cuina, menjador, bany o rentadora compartits. La descripció encaixa amb el model de ‘coliving’ que el Govern vol regular com una alternativa residencial per a perfils com els joves que busquen emancipar-se. La ministra d’Habitatge, Conxita Marsol, el va defensar com “una opció més”, tot remarcant que no havia de substituir l’habitatge ordinari ni convertir-se en una solució estructural a la crisi.
Per a molts joves del país, però, aquesta convivència compartida fa anys que existeix. La diferència és que els companys són els pares i que quedar-se a casa no respon tant a una filosofia de vida com a la impossibilitat de trobar una alternativa assumible.
L’Adrià té 24 anys, estudia i treballa a mitja jornada com a administratiu. No pot ampliar l’horari laboral perquè ho ha de compaginar amb la formació, una combinació que li deixa poc temps lliure i encara menys capacitat d’estalvi.
“Per compartir i no estalviar, em quedo amb els pares i estalvio”, defensa una jove andorrana
Una part del sou la destina a les despeses de casa. La resta li serveix per al dia a dia i per guardar una mica de diners quan pot. Agraeix que els pares entenguin la situació i no li posin cap pressió per marxar, però tampoc veu una sortida pròxima. “Al ritme que vaig, veig impossible independitzar-me a curt, mitjà i diria que llarg termini”, assegura. Confia que, quan acabi els estudis, podrà trobar una feina a jornada completa i augmentar els estalvis. Això, però, no resol tots els dubtes. “Per a quan arribi el moment, pagar l’entrada d’un pis em costarà tres ronyons. Això si trobo un pis i no l’he de compartir.”
La possibilitat de marxar d’Andorra ja forma part dels seus plans, encara que no sigui l’opció que voldria. Si aparegués una oportunitat en un lloc on les possibilitats d’emancipar-se fossin “més reals”, diu que probablement l’acceptaria. “M’agrada el meu país, però no m’agrada en què l’estan convertint”, lamenta.
L’Anna també té 24 anys, treballa al sector bancari i estudia en línia. En el seu cas, continuar a casa és una decisió condicionada pel mercat, però també una estratègia per acumular estalvis amb l’esperança de comprar algun dia. No paga un lloguer als pares, tot i que no descarta començar a fer-ho si la situació s’allarga. Reconeix que parteix d’una situació familiar que li permet quedar-se a casa, però no considera realista marxar ara.
El seu entorn més proper, subratlla, es troba en circumstàncies similars. Compartir pis, com n’havien fet alguns durant els estudis universitaris, podria ser una sortida. Els preus, però, fan que l’estalvi sigui mínim o inexistent. “Per compartir i no estalviar, em quedo amb els pares i estalvio”, resumeix. No és la independència que voldria, però considera que pagar una habitació sense poder guardar diners només ajornaria encara més la possibilitat de tenir un habitatge propi.
La Mireia, de 26 anys, treballa al sector sanitari. Va acabar els estudis fa dos anys i des de llavors no li ha faltat feina a Andorra. També ha continuat vivint amb els pares durant aquest temps, una situació que li ha permès reunir alguns estalvis. Tot i això, cada vegada que calcula quant necessitaria per plantejar-se la compra d’un pis, la meta torna a semblar llunyana. “Cada mes faig números i em deprimeixo veient tot el que hauré de continuar estalviant només per arribar a plantejar-me donar una entrada”.
“Cada mes faig números i em deprimeixo veient tot el que hauré de continuar estalviant només per arribar a plantejar-me donar una entrada”, assegura la Mireia, treballadora sanitària
La convivència familiar és bona. La Mireia no paga una renda mensual, però col·labora en la compra i assumeix altres despeses que van sorgint. Ho veu com el mínim que pot fer mentre continua a casa. La falta de privacitat és la part més complicada. En algun moment s’ha plantejat anar a viure amb una amiga, però ho ha acabat descartant perquè reduiria considerablement la capacitat d’estalviar. “De vegades em frustra no tenir la intimitat que voldria, però l’últim que faig és culpar els meus pares”, explica. El problema no és la relació familiar, sinó no poder escollir quan posar fi a aquesta etapa.
En un context similar s’hi troba l’Albert, de 29 anys, que fa quatre anys que treballa i continua vivint amb els pares. Cada mes aporta una quantitat a casa, tot i que evita definir-la com un lloguer perquè està molt lluny dels preus que trobaria al mercat. Amb el pas dels anys, la convivència s’ha anat fent més complicada. En general, estan bé, però la frustració de no veure una solució a curt termini acaba apareixent en petites discussions quotidianes.
Durant aquests quatre anys ha pogut estalviar, però també ha volgut viatjar i aprofitar una part de la joventut. No considera que renunciar a totes aquestes experiències li hagués canviat substancialment les possibilitats d’accedir a un habitatge. “Podria tenir més estalvis? Sí. Però m’hauria plantat gairebé als trenta amb alguns milers d’euros més, sense haver fet alguns viatges ni viscut certes experiències, i tampoc estaria ni de bon tros a prop d’optar a un pis”.
ELS CONTACTES, LA CLAU
D’altra banda, hi ha joves que han aconseguit marxar de casa, però tampoc descriuen un camí fàcil ni, encara menys, definitiu. En els dos casos consultats, l’accés al pis no es va produir a través d’una oferta convencional del mercat, sinó gràcies a contactes personals.
En Jordi té 28 anys, treballa en l’àmbit de l’educació i es va emancipar l’any passat. Comparteix un pis de lloguer amb una altra persona i considera que paga un preu raonable per un habitatge de més de cent metres quadrats. L’oportunitat va arribar a través del típic conegut d’un conegut. El propietari els va oferir una renda per sota dels preus que veien al mercat i això els va permetre assumir el pis entre dues persones.
La tranquil·litat, però, té data de caducitat. Al contracte encara li queden tres anys i en Jordi confia que el podran renovar, però no té cap garantia que les condicions es mantinguin. “En tres anys veurem què passa. Confio que puguem continuar, però mai se sap”.
Un cas similar és el d’en Marc, de 26 anys i treballador d’un comú, que viu amb la parella a Sant Julià de Lòria. En el seu cas, defineix l’accés al pis com “un cop de sort caigut del cel”. Un bon amic de la família els va oferir l’habitatge i, amb dos sous, poden afrontar-ne el cost. La por és que aquesta situació s’acabi. Saben que, si perden el pis o les condicions canvien, trobar una alternativa similar al mercat serà difícil. “Veient la situació actual del país, potser ens haurem de resignar, almenys durant un temps, a tornar amb els nostres pares”.
I és que fins i tot els que s’han emancipat, l’estabilitat no sempre depèn només del sou o de la capacitat d’estalvi, sinó de trobar un propietari conegut, una renda excepcional o una oportunitat que difícilment es pot replicar.
“UNA ALTERNATIVA DE SUPERVIVÈNCIA”
En aquesta línia, el director del Fòrum de la Joventut, Anthony Francome, considera que compartir habitatge pot ser una alternativa vàlida, però només quan respon a una decisió personal. “Si és escollit i forma part de la teva etapa vital, magnífic”, afirma. Una situació molt diferent, adverteix, és haver de compartir pis perquè és l’única manera de deixar la casa familiar o quedar-se amb els pares perquè és l’única forma de poder estalviar.
Per això, Francome és contundent a l’hora de valorar el ‘coliving’ com una possible resposta a les dificultats d’emancipació. “És una alternativa a la supervivència, siguem clars. No es pot contemplar com un estil de vida”. No qüestiona que pugui funcionar per a determinades persones o en moments concrets, però insisteix que la clau és la capacitat d’escollir. “Quan és una etapa obligatòria perquè no et queda més remei que quedar-te a casa dels pares, o perquè és l’única manera que tens de deixar de viure amb ells, et poses en una situació de vulnerabilitat.”
Aquesta disjuntiva coincideix amb les experiències dels joves consultats. Alguns podrien assumir el cost d’una habitació o d’una part d’un pis compartit, però fer-ho els impediria estalviar o els deixaria amb molt poc marge per afrontar qualsevol imprevist. Davant d’aquesta situació, prefereixen ajornar l’emancipació i mantenir una certa capacitat econòmica.
El Fòrum està acabant d’elaborar un estudi sociolaboral sobre la situació dels joves del país. Tot i que els resultats encara no estan tancats, les primeres dades apunten que prop de quatre de cada deu persones d’entre 25 i 29 anys continuen sense emancipar-se. “Pots llegir-ho com que més de la meitat ja s’han emancipat, però també com que gairebé un 40% encara viu amb els pares a una edat en què la generació anterior ja tenia fills”, exposa Francome.
Aquesta permanència a la llar familiar no només retarda el moment de marxar de casa. També condiciona la possibilitat de formar una parella, tenir fills o desenvolupar un projecte propi. “S’està allargant moltíssim la projecció vital, l’edat de tenir fills i la capacitat de fer projectes personals”, alerta. Al mateix temps, els pares han de mantenir durant més anys el suport residencial i, sovint, econòmic als fills adults.
“S’està allargant moltíssim la projecció vital, l’edat de tenir fills i la capacitat de fer projectes personals”, afirma Anthony Francome
Francome remarca, però, que marxar de casa tampoc garanteix haver deixat enrere la vulnerabilitat. Alguns joves s’emancipen destinant una part molt elevada dels ingressos a l’habitatge, sense capacitat d’estalvi i amb la possibilitat d’haver de tornar amb els pares si canvien les condicions del lloguer, perden la feina o es trenca la convivència.
“Estem davant d’uns joves que tenen la situació agafada amb un fil”, resumeix. Aquesta fragilitat no només empobreix les seves possibilitats econòmiques. Segons les primeres conclusions de l’estudi, també té efectes sobre el benestar personal i psicològic. “Ja no és només que la capacitat d’estalviar sigui molt baixa. També hi ha efectes directes sobre el seu benestar i sobre la seva salut.”
El problema, per tant, no és necessàriament viure amb els pares o compartir pis. És no poder escollir. Quedar-se a casa pot ser una estratègia per estalviar i compartir habitatge pot formar part d’una etapa vital. Però quan totes dues opcions venen imposades pels preus, la pregunta és quines alternatives reals tenen els joves per emancipar-se.
ALTERNATIVES?
Davant d’aquesta realitat, les opcions específiques per facilitar l’emancipació existeixen, però encara tenen un abast limitat. El Jovial ofereix habitatges assequibles als joves d’Andorra la Vella, tot i que la demanda supera les places disponibles. El parc públic del Govern s’adreça a un ventall més ampli de persones i famílies, mentre que el programa d’accés al primer habitatge requereix una capacitat econòmica i d’endeutament que no està a l’abast de tothom.
També comencen a plantejar-se altres models, com l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús que promou l’Estaló, però encara no hi ha cap projecte residencial en funcionament. Entre les llistes d’espera, els requisits d’accés i unes iniciatives encara embrionàries, aquestes alternatives només donen resposta a una part reduïda del jovent.
Per a molts, doncs, les opcions immediates continuen sent compartir un pis sense gairebé poder estalviar o quedar-se amb els pares sense saber fins quan. Tal com apunta Francome, la qüestió no és el model de convivència, sinó poder escollir-lo.
Comentaris (4)