Després de l’anunci de Govern sobre el protocol pels refugiats ucraïnesos que havien arribat o han d’arribar, ja ha començat a donar els seus fruits amb les primeres accions. Com a mínim en els infants. En alguns casos ja estan anant a les escoles. És el cas de la filla d’Olesia, que fa classe al Lycée Comte de Foix. Per a ella, per a Smirnova, el més important és que “els nens i nenes recuperin la vida que tenien abans de la guerra”.
“Per a mi, el més important és que els nens i nenes recuperin la vida que tenien abans de la guerra”
En els adults la cosa és diferents. La part psicològica és la més dura de superar, ja que tenen familiars directes que no han pogut sortir d’Ucraïna. Són homes de 18 a 60 anys. Smirnova ha hagut de deixar el seu fill de 19 anys al país eslau. S’hi comunica i li explica com està vivint aquests dies: gran part de les jornades en soterranis per refugiar-se de les bombes i els atacs. Davant d’aquest fet, la millor opció que tenen és buscar-se activitats per fer durant tot el dia per tractar de pensar-hi el menys possible amb aquells éssers estimats que estan enmig del conflicte.
Una de les opcions és ajudar en el magatzem de Creu Roja Andorrana organitzant i empaquetant el material que ha de sortir en els següents combois. És al magatzem, precisament, on ens atén Smirnova. Ja el Principat, es mostra més tranquil·la i gràcies a la seva professió, professora de francès, la seva comunicació dins el país és més fàcil que en altres casos. A casa de la seva germana comença a recuperar una relativa normalitat. Enrere queden nou dies de viatge i set països creuats per arribar a Andorra.
“No va ser una decisió fàcil. En un primer moment ens vam negar a marxar, però despertar-se pel soroll de les bombes a les cinc del matí és molt dur”
La sortida d’Ucraïna no va ser senzilla i van canviar en diverses ocasions els plans per sortir del país. Després de tres intents d’arribar a diverses fronteres, la de Moldàvia va ser per on va aconseguir deixar enrere el país acompanyada de cinc persones més de la família, totes elles dones. “No va ser una decisió fàcil. En un primer moment ens vam negar a marxar, però despertar-se pel soroll de les bombes a les cinc del matí és molt dur”, confessa Smirnova. L’increment dels bombardejos a Kíiv, la capital ucraïnesa, on vivien, les va fer canviar d’opinió: “Enteníem que era el moment d’actuar per salvar les filles”.
Agraeixen tot el suport i ajuda que estan rebent des de Govern. L’únic que de moment troben a faltar, però que arribarà, és poder treballar per tenir un suport econòmic i començar la nova vida sense dependre de les ajudes ni l’altruisme de la població. La tornada a Ucraïna ja és una altra cosa. Primer perquè no se sap fins quan durarà el conflicte bèl·lic ni en les condicions en què es trobaran el país i la casa. Després per la incertesa sobre la situació política que derivi de la guerra.
Comentaris (3)