Servidor ha vist en arribar a la mostra ‘La censura és la comissària d’aquesta exposició’, organitzada en exclusiva pel Museu de l’Art Prohibit de Barcelona, una portada de la revista ‘Charlie Hebdo’ emmarcada. Sabia de quina portada es tracta: la posterior, la de ‘resposta’, als atacs que la revista satírica va patir després de publicar diverses caricatures de Mahoma. Caricatures que, el 2015, van revoltar una part de la comunitat musulmana –la més radical– i van dur un grup de terroristes a colar-se a la redacció de la publicació per assassinar-ne una part de l’equip. Aquesta portada de ‘resposta’ mostrava una representació caricaturesca, satírica –perquè la revista té orientació satírica– del profeta de l’islam. L’islam, però, prohibeix representar Mahoma (dibuixar-lo, recrear-ne el rostre, la figura).
Pocs minuts abans del vernissatge de la mostra, l’obra ja no es podia veure a la paret de l’Espai Caldes on inicialment havia estat ubicada. Aleshores, ha arribat l’explicació: Rosa Gili ha volgut allunyar qualsevol risc d’atac (de represàlia) perquè encara que la polèmica portada s’exposi a Andorra, on la comunitat musulmana és molt minoritària, el risc zero no existeix (i en això podríem estar d’acord). Gili ha explicat (en petit comitè) que va viure un grapat d’anys a França (“soc francòfila”, ha precisat) i sap els focs que aixequen les qüestions religioses. Potser, doncs, el risc no és genuïnament andorrà, sinó que tot s’ha desenvolupat tal com narro per la proximitat geogràfica amb França.
El cas és que l’obra ha desaparegut i la inauguració de l’exposició s’ha fet amb l’espai buit i amb les autoritats (Gili, el conseller Closa...) ben a prop d’aquesta part de paret que emanava tensió. La imatge resultant ha estat, certament, una mica ridícula. La directora del Museu de l’Art Prohibit, Rosa Rodrigo, ha parlat de la “valentia” dels artistes seleccionats a la mostra; artistes, reconec, de primer ordre: Marta Minujín, Paul McCarthy (i el seu arbre de Nadal o ‘plug’ anal), Ai Weiwei, León Ferrari, Daniel G. Andújar, etc. El comissari, Carles Guerra, ha destacat que l’art censurat permet fer “pedagogia dels conflictes”. I ha esmentat, també, “un incident que no esperàvem” (amb un petit ensurt i un pas endavant de Gili en escoltar la menció). “El museu ha de ser un espai civil no monitorat”, ha afegit. Ves per on… El món a l’inrevés. Les obres, per cert, s’exposaven per primera vegada públicament perquè, fins ara, han estat guardades i custodiades al ‘frigorífic’ de la pinacoteca barcelonina.
Disparat el tret de sortida: moviments, murmuris, nervis. Converses a portada tancada entre l’equip del comú i l’equip del Museu de l’Art Prohibit (amb el periodista i empresari Tatxo Benet, propietari de les obres exposades (és col·leccionista d’art) informat i en desacord, és clar, amb la caiguda de la portada de ‘Charlie Hebdo’). La resolució del conflicte, de l’estira-i-arronsa, només tenia dues sortides possibles: tornar a exposar l’obra, que és el que volia l’equip, molest, del Museu de l’Art Prohibit, o mantenir, des del comú, la portada retirada i assumir que –per coherència– Benet faria caure la mostra íntegrament. I així ha estat, finalment: es recullen totes les obres i tornen a Barcelona. La censura, vista i no vista. Demà, les portes de l’Espai Caldes, tancades.
Bola extra: comunicat urgent del comú a última hora. El seu relat. La corporació justifica la cancel·lació de la mostra “per motius de seguretat nacional”. Explica que continua vigent “una elevada alerta terrorista” que, segons la corporació, situa Espanya en un nivell 4 sobre 5 i França en un nivell 5 sobre 5. Dona també un altre motiu per haver decidit el que s’ha decidit: la proximitat dels Jocs dels Petits Estats. I acaba subratllant “el compromís amb la llibertat d’expressió i amb el foment d’una cultura crítica, però sempre dins d’un marc que garanteixi la seguretat”. Ni rastre de ‘Charlie Hebdo’. L’el·lipsi és enorme, estrident. Una el·lipsi que potser explica els moviments (trucades telefòniques) per evitar que la premsa expliqui aquests fets.