Una oient, un oient, Gloria, Lasso, que vinguda d’Espanya, vingut de França, es coneixen físicament a Andorra per parir, s’ha dit, un dels muntatges de més nivell dels que la companyia canadenca ha teixit per Andorra.  Una mica menys de tres mil persones han acudit a la primera representació del muntatge que enguany incorpora una referència clara al país: ‘Ràdio Andorra’. I només alçar el teló, l’‘Aquí Ràdio Andorra’ no deixa lloc a dubtes. La locució i l’escenografia, plena d’emissores d’època. Enguany l’aforament és una mica menor al de les temporades anteriors.

S’han suprimit espais de complicada visió per tal que l’escenari guanyi espai. És menys profund però més ample. De fet, pràcticament ocupa tota l’amplada del recinte. Si els darrers estius l’aforament era de 3.500 persones, enguany hi poden accedir, en cadascuna de les 22 funcions programades, 3.150 persones, una reducció sensible. Tot i reduir seients, no s’incrementa percentatge d’ocupació. Com a mínim no pas per ara. Això vol dir, siguem sincers també, menys espectadors. Perquè ja es partia de menys atracció potencial i, per ara, no ha incrementat pas l’índex d’ocupació respecte d’altres anys. 

Si la fórmula s’ha esgotat o no, ho hauran de dir els experts. Escoltant el ministre, el responsable d’Andorra Turisme i el ‘sunsum corde’, és evident que l’aliança entre Andorra i el Cirque s’hauria de segellar pels segles del segles. I si l’espectacle és com el d’aquest any, hi ha números -i números- perquè així sia. La història, tinguem un altre atac de sinceritat, és el de menys també. Ja s’ha apuntat. Dos oients de la mítica emissora ubicada a Andorra però que es deixava escoltar a tot Europa des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial i fins a l’inici de la dècada del 1980 són el fil conductor de la proposta acròbata per excel·lència de l’Andorra estiuenca. 

Les acrobàcies o els malabarismes o la màgia tenen un nivell que, en general, s’ha dit, feia temps que no es veia. Però l’embolcall no només acompanya. De ben segur fa apujar unes dècimes més la nota de l’espectacle

Un luxe aquest any veure acrobàcies com el número final, una roda de la mort que deixa l’espectador bocabadat si no ha tingut un infart de miocardi just abans. La roda, roda i roda, i sembla no voler acabar. Però és que abans, un parell de números amb un foc o una actuació d’una maga -la màgia no havia fet acte de presència fins ara en els muntatges del Cirque- que canvia de vestit, justament, per art de màgia. No només canvia l’escenografia. Enguany, segurament, hi ha més números de nova configuració en les creacions ‘circenses’ dels canadencs per a Andorra. I la cosa es nota. Perquè l’interès creix. L’expectació. Els ais i els uis. 

Enguany no hi ha qui no hagi sortit meravellat del ‘Ràdio Andorra’ en la seva primera funció. La de l’estrena oficial. El muntatge d’aquest 2026 està cridat a ser un dels grans espectacles del Cirque du Soleil a Andorra. Per als autòctons, només el títol, siguem clars, ja és un petit orgasme. La pàtria. La santa pàtria. Però el que hi ha darrera -o davant, o als costats- prou que s’ho val. Les acrobàcies o els malabarismes o la màgia tenen un nivell que, en general, s’ha dit, feia temps que no es veia. Però l’embolcall no només acompanya. De ben segur fa apujar unes dècimes més la nota de l’espectacle.

I sinó demanin a algun dels espectadors que tal han vist la participació dels Bojangles. Sí, un parell de ballarins de claqué que fan les delícies del públic cada vegada que emergeixen dalt l’escenari per facilitar alguna transició entre acrobàcia i acrobàcia. És el claqué, són els vestits, és la música. Un teòric estudi de ràdio. Constants picades d’ullet -a voltes metafòriques, a voltes sols per als iniciats- a la història de Ràdio Andorra, a l’arquitectura de l’edifici que en va acollir el centre emissor. Personatges de cabaret. Les dives de la ràdio. Aquella Ràdio Andorra que va posar al mapa un petit llogarret entre Espanya i França.

‘Aquí Ràdio Andorra’. Aquí un espectacle de tres parells de collons. Que quan s’ha de ser clar, val més ser rotund. I si a la dècada de 1950, de 1960, les dedicatòries de cançons van ser un dels èxits de la ràdio andorrana, si la lectura de cartes d’amor va ser un dels ganxos de la mítica emissora amb seu al Principat, el Cirque d’aquest any és una declaració d’amor a la ràdio i a la virtuositat dels artistes de la companyia canadenca. Una carta d’amor a Ràdio Andorra, i un amor -que sembla que alguns voldrien etern- rotund al Cirque du Soleil. I una roda de la mort que gira i gira i torna a girar. La mare que els va arribar a parir. Als que s’hi enfilen, és clar.