Alidé Sans, embarassada no, embarassadíssima, ha desplegat tot el seu repertori que ha parit, valgui el joc de paraules, en el seu treball ‘Arraïtz’, que no vol dir altra cosa, ha explicat l’alcaldessa -sí, lidera l’ajuntament del poble aranès on viu- cantant, que arrels. Les arrels musicals de l’Aran. Que per això Sans canta en occità. Sense complexos. Que no els ha de tenir pas. I explica les històries que s’explicaven fa setanta, vuitanta, cent anys. Dels pastors que no es volien sentir sols. De les dones que també volien beure amb porró. O les terres, pirinenques, que feien cants en defensa de la seva sobirania.
El projecte d’Alidé Sans, acompanyada per una banda on hi ha l’urgellenca amb vincles tant amb la Vall Fosca com amb Andorra Núria Llobet, té molta requesta en territoris de parla catalana. I més enllà. Perquè en festivals de Bèlgica o d’Alemanya, per citar només dos països on el català no hi és pas present, també ha arrencat sonores ovacions. L’aposta del Caldes era, justament, la de fer descobrir a Andorra una veu pirinenca que per molts èxits que reculli a allò que es denomina, denominen, han denominat o denominaran Països Catalans, al Principat no qualla pas.
Que sí, que entre el públic segur que hi havia qui tenia ben anotats moltes de les notes, de les històries que Alidé desgrana damunt l’escenari. Sigui a les 7 de la tarda o a mitjanit. Que sí, que hi havia passavolants que anaven amunt i avall de l’avinguda Carlemany i no s’han aturat. O que sí, que hi ha qui ha escoltat l’artista aranesa i n’ha quedat embadalit o qui, en l’altre extrem, ha decidit que aquells ‘crits’, aquells ‘udols’, haurien de passar a millor vida.
Però Sans, Alidé, reversiona la música, les tonades, les cançons de bressol dels seus avantpassats. Dels seus ancestres. El ‘mainstream’ -la tendència majoritària- dels pastors aranesos de fa alguns segles. I Sans el puja a l’escenari amb la normalitat del segle XXI. I convidant la platea -el públic, els assistents, els curiosos- a fer-se’l seu i deixar-se anar. A treure els instints, tots, a passejar.
PD: Alidé Sans era el plat fort -que probablement no vol dir el que hagi estat el que més públic ha congregat amb ganes de voler ser allí a escolta allò, lluny ha quedat l’aranesa de l’escombrada que la nit abans havia fet el televisiu Miki Núñez- de la segona jornada del Festival Caldes. Però ni de bon tros ha estat l’única activitat que s’ha fet per la part alta d’Escaldes. Tallers de tota mena, danses, circ i propostes ben variades han omplert diversos racons al tomb de la plaça de l’Església i l’Espai Caldes.
Fotografies i vídeo: T. Solanelles / M. Prat