Tot comença amb un comportament aparentment normalitzat: una decisió arbitral que encén un pare a la graderia. Segons s’ha exposat durant el judici, la protesta per una targeta groga al seu fill va anar pujant de to fins al punt que l’àrbitre va decidir aturar el partit i requerir l’expulsió del pare.
L’acusat manté que no va traspassar en cap moment els límits del terreny de joc ni va intentar agredir l’àrbitre, tot i que això és el que li atribueix l’acusació. Reconeix que es va negar inicialment a abandonar el lloc, però defensa que la situació es va tensar quan el personal de seguretat el va agafar pel pit i el va obligar a seure. A partir d’aquí, el conflicte es trasllada cap a l’exterior.
És fora del camp on els relats convergeixen en un punt: hi va haver una baralla. Però, divergeixen en gairebé tot la resta. Diversos enregistraments mostren com l’acusat surt primer, seguit d’altres adults i del vigilant. En imatges posteriors, es veu un enfrontament físic amb cops de puny i múltiples implicats. Una de les testimonis relata haver vist el vigilant colpejant amb la porra, mentre l’acusat intentava protegir-se enmig de l’aglomeració.
Des de la seva perspectiva, ell és qui rep l’agressió. Assegura que va ser atacat per diversos adults, que fins i tot li impedien marxar, i que només es defensava. També afirma que va ser objecte d’insults, alguns de caràcter xenòfob, com “porroncho de mierda”. Tot i això, no va acudir a cap centre mèdic després dels fets, malgrat haver patit contusions a les costelles, als genolls i als ulls.
A l’altra banda, l’acta arbitral recull insults greus dirigits cap al col·legiat — “gordo de mierda”, “asqueroso” — , que haurien justificat l’expulsió. El mateix àrbitre, però, ha admès que no conserva un record clar del que va passar aquell dia, més enllà del que consta en un document que ni tan sols va redactar personalment.
El pas del temps pesa sobre totes les declaracions – una dilació judicial que tampoc ajuda a esclarir els fets amb precisió –. La memòria és difusa, els detalls es desdibuixen i els vídeos, tot i aportar una certa objectivitat, no permeten reconstruir amb precisió l’origen de l’agressió. En aquest escenari, la defensa intenta dibuixar el perfil d’una persona assídua en entorns esportius que, en els anys posteriors, ha mantingut una conducta allunyada de qualsevol conflicte.
El cas, més enllà de la resolució judicial que se’n derivi, deixa entreveure les tensions latents en l’esport de base, on la línia entre la passió i el conflicte pot trencar-se amb facilitat. I on, com evidencia aquest episodi, un instant de descontrol pot tenir recorregut gairebé una dècada després.