El tram més alt de la parròquia, des del trencall de l’aparcament del telecabina i fins passat el Princesa Park, té la carretera general, la columna vertebral del poble, tancada. Per seguretat. I perquè els bombers hi pugin i hi baixin carregant mànegues. Espargint aigua a les runes en què s’ha convertit la fàbrica. El foca encara hi és viu. En canvi, l’estació, avui, està tancada. Sí, a les taquilles del telecabina t’atenen. Just per dir-te que avui l’estació no obre. Les cabines no enganyen. Penjades, aturades. Només les mou el vent. El vent que també ha pogut durant la nit el foc que ha engolit les naus que ara havia d’explotar Aigua Pura.
La fortor del fum, que ho impregna tot, durarà durant dies a la localitat massanenca que ha recuperat la mascareta com en els millors moments de la pandèmia i no sap quina afectació tindrà l’incendi en el turisme que havia d’omplir el poble aquesta Pasqua. Prou ho sap el matrimoni que des de fa vint anys ostenta la propietat de l’Hotel Montané. L’únic edifici que s’ha hagut de desallotjar. No pas perquè patissin pel foc. Però, ai, el fum! Malden perquè què pensaran els clients, que havien d’omplir l’establiment la setmana vinent. De fet, Arinsal sencer havia d’estar de gom a gom. I ara hi ha el dubte de si aquella fortor que tot ho impregna frenarà els visitants.
“Què era això?”, em demana un operari d’una empresa del sector de la construcció que aneu a saber si està establert degudament al país o puja i baixa. Es mira un bomber i una part de l’estructura derruïda des de la passarel·la que corre paral·lela al riu i a tocar dels accessos de l’estació i que és l’única alternativa per superar el tram que esta consagrat als bombers i a la seguretat. Havia estat una fàbrica que volia tornar a ser una fàbrica. Té merda a la sabata, la fàbrica, caram. Quan no hi ha norovirus de merda, és un foc de merda que ho engega tot a rodar.
Encara hi ha algun esquiador despistat que demana als policies que tenen tallat el trànsit -amb furgó del GSMO inclòs- que si es pot apropar fins al telecabina. Llueix esquís a l’espatlla i deu haver estat d’allò més despistat. Els treballadors, els de l’estació, s’han presentat a la feina. Però la immensa majoria han estat informats poc després que la jornada estava cremada. Com la fàbrica de l’aigua. L’aigua que hi corre més que mai. Però de les mànegues dels bombers. I sense prou força per vèncer, per ara, les flames que ara apareixen per aquí, ara apareixen per allí.
Com les autoritats, com els periodistes. Probablement mai -o fa temps com a mínim- no hi havia tanta gent aliena a l’activitat ordinària d’Arinsal que hi ha fet cap. Més o menys aviat. Més o menys tard. Per veure què coi passa. Com viu la gent la situació. Amb resignació, amb certa calma. Alguns, sense cap mena de preocupació. Si no fos per aquest maleït fum que es cola per tot arreu i ens fa recordar que aquest dijous, com aquest dimecres anterior, no han estat un dia qualsevol. A Arinsal hi neva cendra. I la boira és fum.