Besolí no sap gaire bé què fer-ne, de tant protagonisme. Mai ha estat vinculat a l’Andorra esperant cap reconeixement i, per això, afronta l’homenatge amb una barreja d’agraïment i modèstia. “Jo no sé si me’l mereixo o no, perquè no soc la persona que ho hagi de dir”, explica. La vida, diu, l’ha dedicada a treballar i formar una família, no pas a esperar que ningú li retornés res. Amb l’Andorra ha passat una mica el mateix. Simplement hi era. I hi continua sent. “Jo he tingut la sort d’arribar fins aquí, de poder pagar l’abonament”, deixa anar entre rialles. I, sobretot, de continuar anant al camp perquè el futbol encara és una de les seves grans passions. Si cal establir una jerarquia sentimental, tampoc té cap dubte: “Primer és l’Andorra i després el Barcelona”.
La seva història amb els tricolors es remunta a principis dels anys 60, quan jugava al primer equip. Guarda fotografies d’aquella època i conserva a la memòria els noms d’uns companys que el pas dels anys ha anat deixant enrere. “Els que es van quedar aquí són tots morts menys un, que és el Jiménez”, recorda. Joan Jiménez va ser, a més de company, un dels seus grans amics. “Llàstima que ara, pobre, no em conegui i gairebé no pugui parlar-hi”.
Amb ell va compartir aquell futbol que avui sembla pertànyer a una altra vida. Jiménez fins i tot havia anat a provar amb el Sabadell quan el conjunt català militava a Primera. L’experiència, però, va durar poc. “Com van tenir-lo una setmana sense tocar pilota, al final va dir que fotia el camp”, relata Besolí amb una rialla. A Andorra les coses eren diferents. Entrenaven al terreny on avui hi ha la CASS: unes voltes, alguns exercicis i Carrillo, el tècnic, acabava organitzant un partit entre els mateixos jugadors.
D’aquella generació en recorda també Joan Samarra, “un jugador molt fi”, Arana o Csoka, futbolista que havia passat per l’Atlètic de Madrid i el Mallorca abans d’instal·lar-se al Principat després de casar-se amb una andorrana. Besolí també va viure el club des dels despatxos, formant part de la directiva d’Emili Grau durant els anys 70. Jugadors, entrenadors, presidents, camps i categories han anat canviant. Ell, no. I això que hi va haver una època en què pensava que l’Andorra no arribaria fins aquí. Durant molts anys va tenir el carnet de soci número 1, mentre Jiménez tenia el 2 o el 3, i el futur que aleshores imaginava era radicalment diferent de l’actual. “El veia més aviat desaparegut del mapa que no pas a Segona divisió com estem ara”, admet.
“GRÀCIES A PIQUÉ S’HA POGUT CONSERVAR EL CLUB”
Per això no dubta a assenyalar Gerard Piqué com una figura determinant en la supervivència i posterior creixement de l’entitat. “Gràcies al Piqué, sempre ho diré i ho he reconegut, que va comprar el club, s’ha pogut conservar”. Per a Besolí, perdre’l hauria significat alguna cosa més que quedar-se sense futbol els diumenges. L’Andorra era “un estendard” del país. “Pels camps de Lleida sempre portàvem la nostra bandera tricolor a les samarretes. I l’escut d’abans, que era meravellós. Sempre el defensàvem tots aquells jugadors amateurs, aficionats, amb aquella il·lusió de poder jugar un partit”.
Ara observa un altre futbol. Un Andorra professional que competeix a Segona i que vol la pilota, construeix des del darrere i intenta imposar-se a través de la possessió. A Besolí li agrada. Encara que, després de més de 60 anys veient futbol, també es permet alguna correcció. “Cruyff ja ho deia: com més tenim la pilota nosaltres, menys la tenen els altres. Però a vegades també s’ha de ser més eficaç”.
Va ser a Encamp en l’estrena contra el Ceuta i va gaudir com qualsevol altre aficionat amb el 5-1. I entre tots els futbolistes actuals n’hi ha un que l’ha captivat especialment. “El número 8, l’Akman, que hi estic enamorat”, confessa. Tant li agrada que ja augura que serà difícil retenir-lo: “Em fa l’efecte que, per desgràcia, el tindrem poc temps amb l’Andorra. Aquest xicot el fitxarà algun equip de Primera”.
EL DESIG DE MANTENIR-SE UNS ANYS A SEGONA
Besolí parla de l’equip actual amb la mateixa naturalitat amb què recupera històries de fa més de mig segle. Sap que la Segona és exigent i que l’Andorra no es pot adormir, però el seu desig per als pròxims anys no passa necessàriament per perseguir immediatament un altre ascens. Després d’haver temut per la desaparició del club, poder-lo veure consolidat al futbol professional ja seria una magnífica notícia. “Soc optimista que ens puguem assentar a Segona a base de bé. Que no siguem un equip que puja i després baixa, sinó que ens puguem aguantar uns anys”, explica. Creu que aquesta estabilitat permetria fer créixer l’afició i omplir cada vegada més les graderies d’un públic atret pel futbol que proposen els tricolors.
Això sí, manté una petita petició futbolística: menys passada enrere en alguns moments i una mica més d’instint. “A vegades s’ha d’anar més de cara a barraca, a matar el partit”. Immediatament, però, somriu i relativitza la seva lliçó tàctica: “Els toros des de la barrera es veuen molt bé. Una altra cosa és saltar ‘al ruedo’”. Abans que la pilota comenci a rodar contra l’Eibar, serà l’Andorra qui s’aturi uns instants per reconèixer una de les persones que millor representa la seva memòria. Un exjugador, exdirectiu, antic soci número 1 i actual abonat que ha vist el club quan el futbol era només una afició i també quan semblava condemnat a desaparèixer. Antoni Besolí continua aquí. I l’Andorra, afortunadament per a ell, també.
Comentaris