El concert va arrencar amb ovació de benvinguda per a Daniel Alegret, Ferran Piqué, Joan Enric Barceló i la banda de músics que els acompanyaven. Fent gala de l’elegància que mereix la celebració de 20 anys de carrera, van saltar a l’escenari vestits amb americana i sense ni temps de dir bona nit, els compassos de ‘Ja no ens passa’, ‘El seu gran hit’, ‘Les coses’ i ‘La nit sembla que serà nostra’ van fer que algun fan entregat ja abandonés la butaca i es posés a ballar.
“Quan pensàvem com celebrar els 20 anys teníem clar que havíem de passar per Andorra, però no ens imaginàvem que estaria ple des de fa sis mesos, ens sentim molt estimats”, confessava Dani Alegret en el primer ‘speech’ després de l’arrencada inicial sense pausa. Abandonant americanes i fent bromes sobre la seriositat del discurs, Ferran Piqué confessava la voluntat del grup, des del primer dia, “d’eliminar aquesta línia que separa la platea de l’escenari” i que ha permès que “cada cop que fem un concert, us mirem a la cara i pensem: ‘jo a aquests els conec d’alguna cosa’”.
“Aquesta és la vostra festa. Cantem, ballem i gaudim-nos, però sense pressa”, va recomanar Joan Enric Barceló, perquè si es vol que “la vida sigui vida, s’ha de viure a poc a poc”. Moment per a ‘Citant Mercè Rodoreda’.
I quan l’energia ja havia pujat de nivell per encarar ‘Ciència-ficció’, l’escenari va quedar a les fosques. Problemes tècnics inesperats que van fer aturar el concert quan ningú s’ho esperava. “En realitat tenim un detector de desafinacions”, bromejaven els cantants. “A Catalunya pots anar fent, però Andorra és un país seriós”, disparava tot rient Barceló. Mentre tècnics i músics miraven de recuperar la normalitat, Daniel Alegret tirava d’experiència i demostrava capacitat d’improvisació inventant lletra i música per ficar-se al públic a la butxaca cantant les lloances del país -si bé amb enquesta feta per la banda des de l’escenari, mirant els braços aixecats, va quedar clar que més de tres quartes parts de la platea havia vingut de fora del Principat.
Superat l’entrebanc, la festa va poder continuar amb ‘L’affaire Sofia’, ‘No ho entens’ i ‘El matrimoni Arnolfini’. “Us hem vist asseguts, no us aixequeu ara que venen les lentes”, recomanava Piqué abans de signar, juntament amb el seus companys, un dels moments més especials de la nit. Repartits entre el públic, ara asseguts, ara drets, van regalar un emotiu ‘Apunto Shakespeare’ que va omplir la platea de mòbils per immortalitzar el moment.
L’equador del concert el posava ‘Tots els homes d’Escòcia’, que va anar seguida de ‘Les paraules que triem no dir’ i un ‘Monsieur Cousteau’ que va mostrar la comunió completa que s’havia generat ja amb el públic. No suficient però, per fer perdre la vergonya a dos improvisats balladors que no van gosar pujar a l’escenari per acompanyar-los al ritme ‘bachatero’ de ‘Tothom es separa’. Un ‘medley’ de ‘hits’ del grup els servia per advertir que l’actuació encarava la recta final. Però ja se sap, la primera desaparició dels músics de l’escenari no és mai la definitiva i ‘Els Amics’ van tornar amb canvi de camises i fent un nou regal als fans.
Acompanyats dels músics i d’algun espectador que ara sí no va dubtar a pujar a l’escenari, van traslladar tothom a un íntim piano-bar on Alegret va gaudir amb ‘Hallelujah’, Barceló amb ‘Your song’ i Piqué amb ‘Let it be’.
Deixant clar com d’especial és per a ells tocar al Principat, i aprofitant per demanar poder tenir foto penjada al passadís de les estrelles que guia els artistes fins a l’escenari del Prat del Roure, ara sí s’arribava al darrer tram del concert. “Per vosaltres la cançó més especial que tenim, ‘Louisiana o els camps de cotó’. Va per vosaltres poble andorrà, poble veí, poble amic”, van dedicar des de l’escenari.
La traca final, demanant ara sí al públic que perdés la vergonya, s’aixequés i cantés i ballés des de davant de l’escenari, va ser per a ‘L’home que treballa fent de gos’, ‘Quatre tres tres’ i un apoteòsic ‘Jean-Luc’. 20 anys després, tan amics i tan transversals. I que continuïn!