Cada generació ha viscut el seu propi debat sobre com el mitjà del moment transforma la infància i l’adolescència. Primer va ser la televisió, després els videojocs i ara les xarxes socials, però hi ha una diferència fonamental: les xarxes no només ocupen temps, sinó que aprenen dels seus usuaris, s’hi adapten i sovint les condicionen sense que se n’adonin. Per això volem plantejar si la restricció als menors és una eina eficaç o si només aborda una part del problema i deixa de banda qüestions més profundes. Per analitzar-ho, cal entendre què signifiquen realment les xarxes per a la joventut, com funcionen els mecanismes que hi ha al darrere i quines eines tenim per respondre-hi.

L’algoritme premia el contingut que genera una reacció immediata i, sovint, aquest contingut es basa en estereotips fàcils de consumir i compartir.

El problema no és necessàriament la tecnologia, sinó la dificultat per separar un ús actiu, basat a crear o aprendre, d’un ús passiu i sense propòsit, sobretot quan el mateix disseny de les plataformes empeny cap al consum compulsiu. Aquí és on l’algoritme deixa de ser un simple detall tècnic i passa a ser el cor del sistema, perquè no mostra continguts de manera neutra, sinó que busca maximitzar el temps de permanència, ja que aquest és el seu model de negoci. Les xarxes també han democratitzat qui pot influir, permetent que moltes veus arribin a milions de persones sense filtres fent possible que qualsevol construeixi una audiència. Això pot ser positiu en alguns casos, perquè pot apropar el jovent a coneixement al qual no tindria accés de cap altra manera, però també provoca la proliferació de notícies falses, ‘bulos’ i discurs d’odi que influeixen ideològicament. L’algoritme premia el contingut que genera una reacció immediata i, sovint, aquest contingut es basa en estereotips fàcils de consumir i compartir. D’aquí també sorgeix la idealització de cossos i vides perfectes, un fenomen que no és nou, però que les xarxes han accelerat i personalitzat segons les inseguretats de cada usuari. El resultat és una representació del món més caricaturesca que la realitat, on la desinformació es pot moure més ràpid que la veritat. A això s’hi suma el ciberassetjament, que pot seguir el menor fins a casa i eliminar la frontera entre l’escola i l’espai segur de la llar. Cal recordar, però, que fenòmens com l’assetjament o l’exposició a contingut violent no són exclusius de les xarxes, sinó problemes socials que requereixen educació i acompanyament i que, amb l’aparició de les xarxes, han guanyat més poder i visibilitat.

El resultat és una representació del món més caricaturesca que la realitat, on la desinformació es pot moure més ràpid que la veritat.

Davant d’aquests perills, la restricció és una de les respostes més habituals, però cal distingir qui controla què. La moderació de les mateixes plataformes és feble perquè xoca amb el seu propi benefici, mentre que el control parental pot limitar determinats contactes, però no modifica l’algoritme. El control governamental, per la seva banda, planteja una altra qüestió: qui decideix què és contingut perillós i què és simplement una idea diferent? Limitar l’accés també pot restringir la llibertat d’expressió i de relació d’uns joves que necessiten el grup per desenvolupar-se. Un govern que restringeix continguts corre el risc de decidir pel jovent en lloc d’ensenyar-li a diferenciar. Protegir el pensament crític no hauria de significar substituir un relat per un altre.

L’arrel del problema no és que el jovent faci servir "massa" les xarxes, sinó que aquestes responen a un disseny comercial que no prioritza el seu benestar. La prohibició, a més a més, pot produir l’efecte contrari, perquè els adolescents poden trobar vies alternatives per accedir a espais encara menys regulats. La restricció d’edat ataca el símptoma més visible, però no modifica el disseny opac de les plataformes ni resol la manca d’educació digital. Potser la pregunta no és només si cal restringir, sinó si recorrem a la prohibició perquè encara no sabem com redissenyar el sistema.