Les eleccions generals s’acosten. Hi ha senyals en el firmament que anuncien la bona nova i que no és, precisament, l’arribada de l’infant Jesús. Després de la temporada de bolets, nous aparells esporífers visibles de diversos fongs s’estan reproduint en forma de partits polítics. Es fan travesses, alguns surten del niu amb el cant característic per proposar el seu candidat a cap de Govern i altres acaben de treure suc a una taronja, que darrerament ha baixat força de preu, a 1,85% el quilo aquest dissabte en una superfície comercial del país.
Tots estan fent exercicis per la banda, a punt d'entrar en joc. Preparant-se. Caldrà ser directe, productiu, evitar converses sobre el perquè les vaques es passen 18 hores al dia mastegant; si és dolent per a la salut escalfar el menjar en un recipient de plàstic; com es pot canviar la funda d’un nòrdic sense patir una greu lesió muscular al braç, i explicar clar i català que la grip porcina no afecta els humans.
A més, és fonamental evitar els protagonismes i recordar que, com deien a la popular sèrie de TV ‘The wire’, “encara que et costi creure-ho, McNulty, no tot va sobre tu”. I ara fins i tot s’haurà de ser molt curós en l’elecció del restaurant després de l'episodi d’El Ventorro valencià i guardar els tiquets del pàrquing.
“.Des que els polítics han caigut en la dictadura del màrqueting tot el que fan sona estrany”
El gran repte, per als candidats serà aconseguir el vot jove, el més abstencionista. El vot vell, en canvi, dona poc joc: es tracta d’aprovar a correcuita alguna de les propostes de la Federació d’Associacions de la Gent Gran i ja passarem comptes més endavant. Des que els polítics han caigut en la dictadura del màrqueting i alguns en la dels comunicadors estratègics i dels politòlegs, tot el que fan sona estrany, com prefabricat.
Potser al darrere hi ha un equip d’assessors analitzant cada novel·la, cada pel·lícula i cada cd en termes de conveniència electoral. I si a uns, en realitat, l’Albert Villaró i el Txema Díaz-Torrent els semblen unes nyonyes i el que els agrada és Megan Maxwell, o pitjor encara, Juan del Val. Això no només seria més divertir sinó també més fàcil de creure. Per sort el límit d’edat per votar es va establir en els divuit anys. Si s’hagués fixat més aviat, tindríem als candidats en un programa infantil de televisió, analitzant amb rigor i grans riallades els nous episodis de Peppa Pig.