Darrerament, s’ha reobert el debat, però la proposta d’una república andorrana no és nova. Recordo que vam debatre àmpliament aquest tema al congrés del 2009 del partit dels Verds d’Andorra. La pregunta que em faig, llavors i ara, és la mateixa: per a què volem una república?

Una possible motivació seria la de mostrar rebuig a l’actual Copríncep episcopal, donat que s’han publicat informacions periodístiques que l’acusen d’haver encobert casos de pederàstia en els anys 80 i 90. Si hi ha hagut abusos, i si aquests s’han encobert, doncs llavors caldria fer una denúncia formal. I si aquest tipus de delictes no haurien de prescriure, o si els terminis s’haurien d’ampliar, doncs llavors caldria canviar la llei (com ja s’ha fet a Espanya, per cert). No soc partidari de crear una comissió parlamentària, ja que els partits polítics fàcilment manipularien l’afer amb fins electoralistes. Hem de demanar explicacions i obrir tots els debats que calguin, però crec que no podem arribar a elevar a caràcter oficial tals acusacions, prescindint de les garanties d’un procés judicial.

“En una Andorra plenament democràtica, tots els càrrecs haurien de ser elegits pel poble andorrà, i per un període establert. En els valors republicans, l’electorat constitueix l’arrel última de legitimitat per a l’exercici de poder. Per tant, una república representaria la nostra emancipació i empoderament com a nació”

Es podria argumentar que, més enllà de casos particulars, està sobradament demostrat que a l’Església, com a institució, hi ha hagut abusos sexuals. En la meva opinió, qualsevol contacte sexual entre un sacerdot i un menor és, efectivament, il·lícit. La raó és que no es pot estar sota l’abric d’una institució que proclama el celibat sacerdotal i la idea de que el sexe ha de ser després del matrimoni, i, alhora, tenir sexe amb nens o amb adolescents. És un frau ètic, un engany. Ara bé, no estic d’acord que aquests abusos s’utilitzin per justificar una causa generalitzada contra les relacions afectivosexuals entre menors i majors d’edat. Tampoc estic d’acord que s’estigmatitzi o es prejutgi les persones que se senten atretes per nens, és a dir, els pedòfils.

Sigui com sigui, la figura dels Coprínceps és una institució nostra. I utilitzar les nostres institucions com a arma per atacar a l’Església té efecte rebot. És com si féssim una enorme foguera de grandalles a la Plaça del Poble en protesta per alguna cosa. Potser sí que faríem un acte reivindicatiu ben impactant, però alhora ens estaríem carregant el nostre propi patrimoni natural. El que vull dir és que demostraríem poca estima per les nostres institucions si no ens importés destrossar-les a fi d’erosionar-ne a d’altres.

També podríem fer una anàlisi purament utilitària, qüestionant si, amb l’apropament a les institucions europees, els Coprínceps ens serveixen d’alguna cosa avui dia. No obstant, no es pot analitzar tot únicament en base a la utilitat. Per exemple, ara que tenim una nova seu del Consell General, què fem amb l’antiga? L’enderroquem i venem el solar al millor postor, per tal de contribuir a sanejar les arques públiques? Per a moltes persones, els Coprínceps, igual que la Casa de la Vall, són signes identitaris.

Més enllà de tot això, hi ha altres motivacions per abolir la figura dels Coprínceps. Som molts els ciutadans que no ens agrada que es depengui del vistiplau dels Coprínceps, ni estar influenciats pels seus interessos particulars, a l’hora d’elaborar i aprovar lleis (com per exemple, en el debat polític sobre l’avortament). En una Andorra plenament democràtica, tots els càrrecs haurien de ser elegits pel poble andorrà, i per un període establert. En els valors republicans, l’electorat constitueix l’arrel última de legitimitat per a l’exercici de poder. Per tant, una república representaria la nostra emancipació i empoderament com a nació.

Per a què volem, doncs, una república? La volem per fer la punyeta al senyor bisbe, o la volem per reforçar la nostra democràcia?