L’atzar ha volgut que l’endemà de la sentència del cas BPA, el Financial Times publiqués la notícia de la multa de 48 milions d’euros a Barclays per no haver impedit operacions de blanqueig d’or per valor de més de 300 milions. Aquest fet ha estat recollit per tota la premsa especialitzada en l’àmbit global.
El mateix dia, el setze de juliol, vaig publicar un article en què denunciava la desproporció de les condemnes imposades a BPA comparades amb un reguitzell de casos de bancs que van blanquejar immenses quantitats de diners -alguns d’ells de centenars de milers de milions d’euros-. No hi va haver cap pena de presó per als executius. Atès el paral·lelisme evident -i oportú en el temps- entre els dos afers, he considerat necessari fer aquest complement al primer article.
En l’anterior vaig escriure que “quan un país castiga amb més duresa que la resta del món pel mateix fet, cal preguntar-se si realment s’està impartint justícia o si s’està executant una altra cosa”. Algú em va demanar que expliqués què entenia per “una altra cosa”. Em referia al fet que quan un país aplica un càstig desproporcionat, molt per sobre del que seria raonable en altres llocs per un mateix fet, la qüestió ja no és si el condemnat és culpable o innocent, sinó si el procés judicial s’ha convertit en una eina per executar una venjança, amagar realitats que no es poden admetre o reforçar una actuació política. L’excés de severitat sovint revela una altra intenció: no es jutja un fet, sinó que s’utilitza el fet per imposar un relat que trontolla.
Barclays ha estat multat per no haver aturat l’operativa que permetia el blanqueig, malgrat saber que hi havia hagut dos escorcolls policials a la joieria implicada en l’operació. Cap directiu ha estat condemnat i el banc continua funcionant amb normalitat. Res a veure amb la desproporció i la crueltat aplicades, a BPA i els seus executius, per un tribunal que nega la vinculació de la policia patriòtica en l’operació Catalunya amb la nota del FinCEN que va acabar amb el banc.
Quan es vol construir un relat polític per tapar responsabilitats, el càstig esdevé exemplar, desmesurat, cruel. El cas BPA, davant d’exemples com el de Barclays, revela amb tota claredat que el que s’ha executat no és justícia, sinó “una altra cosa”.