La globalització, interpretada com la supressió de les barreres comercials entre els diversos actors del món, ha estat probablement un dels factors crucials per extreure a una proporció immensa de la població mundial de l’estat habitual d’escassetat al qual estava acostumada. Tot i així, l’escenari actual sembla deixar-ho en dubte. Les intencions de Trump no són gens evidents, però els plantejaments possibles es poden resumir en tres escenaris hipotètics sobre el perquè d’aquest desgavell aranzelari.

Abans d’enunciar-los, cal remarcar que els càlculs sota els quals s’han justificat els aranzels no es basen en un principi de reciprocitat, sinó en uns que tenen com a marc teòric suprimir aquells dèficits per compte corrent dels EUA. Aquest càlcul, on bàsicament es divideix dèficit comercial entre importacions, és certament qüestionable.

El primer escenari correspon a una lectura literal del càlcul: reduir a zero el dèficit per compte corrent dels EUA. Segons el mandatari americà, mantenir dèficit per compte corrent, és un furt de la resta dels països cap als EUA. Si els EUA mantenen un dèficit comercial, això implica que aquest s’ha de finançar amb un superàvit per la balança del compte de capital. Explicat senzillament, Estats Units rep finançament extern, com si d’una targeta de crèdit es tractés, per poder consumir aquell extra d’importacions que superen les exportacions. Per tant, si tal com diu Trump, algú hagués de reparar possibles excessos, aquests haurien de ser els americans i no pas la resta que els finança per poder consumir de més. De fet, si això fos així, la UE hauria d’aplicar uns aranzels de més d’un 27% als serveis americans pel dèficit que manté. La qüestió és que un dèficit per compte corrent no té per què ser un problema per se, i intentar modular-lo a conveniència es pot carregar les cadenes de subministraments que existeixen en els processos productius entre els EUA i la resta del món, alhora que pensar que EUA és capaç de fabricar sabates, telèfons i altres productes als preus actuals és utòpic.

El segon escenari seria una possible arma negociadora per poder suprimir tots els aranzels que la resta de països mantenen amb els EUA. Si fos així, la justificació seria vàlida, però els tipus aranzelaris que s’apliquen haurien de ser ben diferents dels proposats. Si s’aplica la reciprocitat, Trump hauria d’haver augmentat els aranzels a la Unió Europea fins al 2,9%, que és el tipus ponderat per productes que la UE aplica a les importacions americanes. Però aquesta hipòtesi presenta certs dubtes per la retirada del TTIP (Acord Transatlàntic per al Comerç i la Inversió) el 2017, les negatives reiterades a una desescalada i certes declaracions del seu assessor comercial, Peter Navarro, que fan poc creïble aquesta estratègia com a pas cap a una liberalització real. Tot i això, sembla haver-hi certa pausa, exceptuant la Xina, en aquestes accions. En part, ens fa pensar en ser un convençut mercantilista que vol portar la imposició aranzelària als nivells de la Smoot-Hawley act, que va ser de les principals causants de la Gran Depressió dels anys trenta.

Com a última hipòtesi plantejable, trobem la necessitat d'induir una recessió interna als EUA amb la finalitat de forçar a la FED (Reserva Federal) a baixar tipus. Malgrat l’anunci de Powell de dues potencials baixades durant el 2025, una recessió podria causar que es reduïssin els tipus de forma més accelerada, alhora que provocar una fuga de la renda variable a la fixa, baixant així el cost de finançament del Tresor Americà. Aquest moviment podria ser especialment rellevant tenint en compte que el Tresor ha de refinançar 7 trilions americans de dòlars de deute que venç durant el 2025. Ara bé, la realitat ha estat ben diferent. Els rendiments dels bons es troben per sobre dels de la data de l’anunci, probablement provocat per una venda massiva des d’altres països o la possibilitat d’una negociació, alleugerant el mercat borsari. També cal dir que la FED no controla els tipus a llarg termini, llevat de programes de quantitative easing que, a hores d’ara, estan fora de la taula. De fet, si Trump pretén mantenir la posició del dòlar com a moneda de reserva mundial i les despeses de finançament baixes, difícilment pot permetre’s superàvits comercials molt elevats.

Resumint: dins dels pitjors escenaris, un dels pitjors. Malgrat tot, ningú pot llegir la ment de Trump, i menys encara tractant-se d’una persona tan imprevisible. La lliçó extreta es pot resumir en aquell fragment de Milton Friedman sobre la impossibilitat de produir un llapis sense la cooperació global que justifica la divisió mundial del treball. Fins i tot, qui té adherida la paraula neoliberalisme al vocabulari emprat en qualsevol debat com a arma llancívola, reconeix en aquests temps la imperativa idea que el lliure comerç no pot ser una opció, sinó un bé de primera necessitat.