El debat sobre “Les Torres” planteja la verticalització com una resposta a la manca de sòl urbanitzable a les parròquies centrals i del sud del país i parteix d’una lògica aparentment simple: si el territori és limitat, cal créixer cap amunt. Sobre el paper, l’argument pot semblar eficient. Però un país no és un plànol i un nucli urbà d’una parròquia, no hauria de ser una operació matemàtica ni un joc del ‘Monopoly’.

Cada decisió urbanística és també una decisió psicològica, social, cultural i política que no afecta només l’‘skyline’ ni està només subjecta a una decisió privada. Afecta la manera com ens relacionem com a ciutadans i ciutadanes, com ens movem, com criem, com envellim, com ens trobem i, també com ens sentim en el lloc on vivim.

Durant els darrers 5 anys, el debat sobre l’habitatge a Andorra, s’està formulant gairebé exclusivament en termes de quantitat: falta oferta, falta sòl, falten pisos. Tot això és cert. Però hi ha una altra pregunta, igualment important, que sovint queda arraconada: quin efecte té sobre les persones i sobre la comunitat la manera com decidim construir?

La relació visual amb la vall, amb el relleu, amb la llum, amb la proximitat dels cims, no és accessòria: configura una manera de viure i de percebre’s dins del territori. Quan els volums construïts alteren intensament aquesta relació, el canvi no és només estètic. És també psicològic. Les persones podem experimentar una sensació més gran de pressió i distància respecte del sòl i en alguns casos, de pèrdua de referents quotidians. Aquest és el motiu pel qual des del col·lectiu ciutadà de Faveles ens vam fer nostra la frase. La transformació que ha viscut Andorra, ha modificat el paisatge en què ens reconeixem com a comunitat… :

Cal anar més enllà i avaluar l’impacte en la salut mental, en la convivència i en la desidentificació que produeixen les alçàries com a imposició paisatgística

Viure en alçària no és només viure més amunt. És viure d’una manera que va més enllà del cost inassumible de les Torres per persones treballadores que no hi troben una solució de vivenda digna. Cal anar més enllà i avaluar l’impacte en la salut mental, en la convivència i en la desidentificació que produeixen les alçàries com a imposició paisatgística. La propietat és privada, però el paisatge hauria de ser un dret col·lectiu. Cal que entre tots entenguem que no es tracta d’anar en contra de decisions privades, però que algú ha d’explicar a alguns promotor@s, que no poden prendre decisions sense fer-se responsables dels impactes positius i també negatius que les seves decisions poden tenir pel conjunt de la població. Vetllar pel bé comú significa fer-se càrrec de manera preventiva d’aquesta sensació d’invasió i col·lapse, que comporten aquest tipus d’edificacions que si no aturem amb una llei del paisatge urbà, pagarem amb èxode i mala salut.

Des de la psicologia ambiental fa temps que els estudiosos expliquen com la forma de l’espai condiciona els comportaments, els vincles i el benestar. El psicòleg ambiental canadenc Robert Gifford, en una revisió sobre els edificis alts, assenyala que aquests poden influir en la satisfacció residencial, la conducta social, la relació amb la infància, la salut mental i també la percepció d’inseguretat. El seu interès no és demonitzar l’alçària, sinó recordar que l’arquitectura no és neutra i que les formes construïdes tenen efectes reals sobre la vida quotidiana de les persones, més enllà de l’especulació econòmica que puguin representar.

Per aquest autor els edificis alts poden concentrar més habitatges en menys superfície, sí, però també poden afavorir dinàmiques de desconnexió. Quan la vida quotidiana se separa del carrer, les entrades i les sortides depenen d’ascensors, passadissos, aparcaments i recorreguts interns, el contacte espontani amb l’entorn disminueix. El veïnat deixa de ser convivència i es converteix, massa sovint, en coexistència anònima. La relació amb els veïns es debilita. El carrer deixa de ser un espai viscut i es transforma en zona de pas.

Aquesta preocupació de com l’espai que construeixen els uns ens afecta a tot@s i que avui expressem des d’Andorra no és nova. Òscar Newman, en la teoria de l’“espai defensable”, mostrava ja als anys setanta que el disseny dels entorns residencials pot afavorir o dificultar la vigilància natural, el sentit de pertinença i la capacitat dels residents de sentir un espai com a propi. Dit d’una altra manera: la forma urbana també influeix en la confiança social, en la responsabilitat compartida i en la qualitat de la convivència.

Aquest triple efecte encara és més sensible en un país de muntanya i de dimensions reduïdes com el nostre. Aquí el paisatge no és un decorat. Forma part de la identitat emocional del país i ha estat en termes econòmics i turístics la nostra gallina dels ous d’or que ara se’ns acaba.

Ens convé no caure en debats excessivament simplificats. No es tracta d’idealitzar un passat rural que ja no tornarà ni de demonitzar qualsevol forma d’alçària. Es tracta d’entendre que la verticalització no és neutra. Podria resoldre part del problema del sòl, però també generant altres fragilitats: menys vida de carrer, més aïllament, més ombra, menys permeabilitat urbana i una sensació creixent que el territori s’organitza més a favor del valor immobiliari que no pas de les persones. Ja no es vol fer poble ni es vol cooperar. Es vol ser el més alt. Si volem un país amb un futur equilibrat i convivencial ens cal canviar aquesta inèrcia.

No es tracta d’idealitzar un passat rural que ja no tornarà ni de demonitzar qualsevol forma d’alçària. Es tracta d’entendre que la verticalització no és neutra

Aquí és especialment útil recordar a l’urbanista danès, Jan Gehl, que insisteix que la qualitat d’una ciutat no es mesura només pels edificis, sinó per la qualitat de vida que pot existir entre els edificis. “Quan l’urbanisme oblida l’escala humana, els espais comuns perden capacitat de trobada, de relació, de joc, de conversa i de reconeixement mutu”. I quan això passa, la ciutat deixa de ser veritablement habitable en el sentit ple de què significa habitar els llocs o ser d’un veïnat o d’una parròquia determinada.

Aquesta qüestió ens afecta a tot@s, però no afecta a tothom per igual.

També per aquest motiu cal incorporar al debat el tema de la mediació i de la capacitat de diàleg que vagi més enllà de la mera consulta. En el context andorrà, la mediació no hauria de ser un recurs secundari sinó una eina de governança: escoltar interessos diferents, reconèixer conflictes legítims, identificar límits i construir acords que no siguin només legalment possibles, sinó socialment necessaris i assumits amb valentia i coherència per les nostres autoritats.

A Andorra necessitem més cultura del pacte territorial i més capacitat d’anticipar. Més valentia per preguntar-nos no només fins on podem créixer, sinó fins on volem créixer, com volem desenvolupar-nos com a societat i en benefici de qui.

Ens cal reconèixer que el debat arriba tard. El paisatge ja està molt alterat tant en zones urbanes com en parròquies altes i veïnats. Hi ha una sensació que el mercat marca el ritme del país, cosa que genera una sensació col·lectiva que tot passa molt de pressa i que la ciutadania només podem reaccionar a fets consumats. Això desgasta la confiança i afebleix la idea mateixa de projecte ciutadà compartit.

La pregunta de fons, doncs, no és si Andorra ha de construir o no construir en alçària. La pregunta és més de fons: quin país volem esdevenir quan construïm de la manera que ho estem fent? Un país que reforci la cohesió, el contacte quotidià, la qualitat dels espais comuns i la relació amb el paisatge? O un país que, a poc a poc, substitueixi la vida de proximitat per una lògica constructiva desconnectada del lloc amb què fins ara ens hem identificat com a comunitat?

Potser encara hi som a temps. Però només si assumim que la verticalització -i també les urbanitzacions excessives (que tractarem en un proper article)- no són una decisió tècnica o privada aparentment neutral, sinó una elecció de model de societat, podrem dir que tenim aquest temps. Només si entenem que no es pot parlar l’alçària dels edificis sense parlar, alhora, de vincles personals, de cures, de salut, d’infància i adolescència, de gènere, de paisatge urbà i de cohesió social, podrem dir que hi som realment a temps.

Les Torres no només canvien l’horitzó sense resoldre la demanda d’habitatge sinó que canvien la manera com ens mirem els uns als altres esborrant part de la identitat del país. Si volem canviar d’inèrcia, cal fer-ho ara.