Hi ha un moment, davant la prestatgeria del supermercat, en què et sents com en una pel·lícula de por, aquell segon de silenci en el qual mires el preu dels ous i esperes que sigui un error i que, en comptes de llegir un cartell del sector de l’alimentació, en sigui un de ‘Compro or’. Han tornat a apujar de preu i el pitjor és que no ens sorprèn perquè la cistella de la compra s’ha transformat en un ascensor on tots els botons pugen i cap no baixa. El més curiós és que malgrat els preus, aquests ovals tan versàtils viuen una època daurada. Hi ha cuiners que toquen molt bé els ous amb receptes creatives.
“La cistella de la compra s’ha transformat en un ascensor on tots els botons pugen i cap no baixa”
Mentre, el comprador agafa l’envàs de la posella com si fossin ous de Fabergé, fets de metalls nobles o pedres dures decorades amb combinacions d’esmalt vitri i gemmes. La culpa, diuen, és de la grip aviària que ha obligat a confinar les gallines i un se les imagina en reunions limitades a tres exemplars, toc de queda i gel hidroalcohòlic a les potes.
Segur que seran més felices elles que nosaltres en un altre hivern del nostre descontentament, i ja no sabem quants en portem a l’esquena: l’amenaça de congelar-nos com un orfe de Dickens ens prem a tots i n’ofega molts, a massa. L’estiu ha estat el darrer sarau abans que arribessin les vaques magres i fredoliques. Anem al supermercat, llegint els preus com si fos el microrelat del dinosaure de Monterroso, i amb la conclusió que ens surt més a compte fer la truita només de patates.