En plena febre pel ‘mens sana in corpore sano’. en aquesta societat en què preval el culte al cos i amb la campanya de Govern ‘Mou-te per la teva salut’, vas decidir apuntar-te al gimnàs. Vas anar al taulell del centre esportiu i t'hi vas inscriure així, ràpid, mirant cap a un altre costat com Michael Laudrup a la seva etapa a l’FC Barcelona. Aquestes coses cal fer-les a la babalà, sense rituals. Arribar, pagar i triar una activitat dirigida.

El dia abans, una noia et va ensenyar les instal·lacions i et va fer sentir com un turista japonès al qual planten per primer cop al mig de la Sagrada Família. Va anar enumerant les diverses classes dirigides de GAP, Core o TRX fins que ja no saps si vas a fer una activitat o si et vendran una Roomba 900. Pel fil musical sonava Pablo Alborán, una cosa que Sant Joan anuncia en el seu evangeli com un indici de l’arribada imminent de l’apocalipsi.

Al final optes pel ioga tot i tenir la mateixa flexibilitat que l'home de llauna d’’El màgic d'Oz' i després d'haver aspirat a ser com el Patrick Swayze de ‘Dirty Dancing’, ara et conformes amb no assemblar-te massa a Maguila Gorila. Així, vas a la primera classe amb el mateix ànim que el comte Henri de Saint-Simon després d’haver-se disparat sis vegades al cap sense èxit, decebut per la manca de repercussió dels seus articles d'opinió.

“A la sala se succeeixen una concatenació sense sentit de vocables sànscrits”

A la sala se succeeixen una concatenació sense sentit de vocables sànscrits que et sonaven com els de la cançó dels Antònia Font ‘Me sobren paraules’ -lapislàtzuli, esternoclestmastoideu-, i de postures impossibles amb noms de bitxos exòtics. Tot això al mateix temps que penses en què abans que creguéssim que el ioga ens salvaria, el 'mindfulness' ens redimiria i la meditació ens ajudaria a assolir l’harmonia i l’assossec, les nostres padrines ja havien inventat el sospir com a tècnica infal·lible de relaxació.

Mentrestant, la monitora t’explicava, des de la naturalitat que li atorgava estar parlant amb tot el pes del cos recolzat sobre les seves espatlles, que en realitat només tu podies saber si estaves fent ioga; i és que més enllà de la simple pràctica esportiva, el veritable ioga és invisible, perquè és la unió interior de la nostra dimensió corporal, mental i espiritual.

En acabar la sessió amb més sensació d'Os Yogi -bru, antropomòrfic i humorístic- que de relaxació, arribes a la conclusió que no existeix a l’univers una comunió més gran entre cos, ment i ànima que el mal de genoll que et queda.