Vivim en una època gloriosa, realment. Una època en què qualsevol adolescent amb un telèfon intel·ligent pot accedir a més contingut eròtic i pornogràfic en mitja hora que el seu avi podria haver somiat veure en tota una vida de revistes amagades sota el matalàs. I això, naturalment, ho anomenem “progrés”.

Però no ens posem sentimentals: no es tracta només de pornografia. Es tracta de com, des d’una edat cada vegada més tendra, els adolescents no només esdevenen consumidors compulsius d’imatges sexualitzades, sinó que també són educats, sí, educats pel porno! Perquè, acceptem-ho, en molts casos, ningú més els educa.

Els pares no volen parlar de sexe, l’escola ho fa amb la mateixa passió amb què es parla de la fotosíntesi, i així acabem amb joves que pensen que una relació íntima és un capítol en tres actes: comença amb una pizza, segueix al son de reggaeton nodrit de lletres amb expressions marcadament sexistes, i acaba amb acrobàcies olímpiques, gravades des de tres angles.

I aquí és on entra OnlyFans, el nou temple digital de la pornografia de pagament disfressada de “creació de contingut”. Un espai que combina la il·lusió de la intimitat amb la comoditat de no haver de sortir de casa. Per només uns quants euros al mes, pots sentir que tens una “relació” amb algú que no et coneix, no t’importa, i que potser et respon amb un cor quan li envies un missatge de 500 caràcters carregat de desesperació. Màgia moderna.

Però què passa quan els adolescents, que tot just comencen a entendre qui són, entren en aquest món? Doncs passen coses meravelloses, com per exemple desenvolupar la creença que l’afecte es compra, que l’autoestima depèn del nombre de “likes” i que el sexe és una performance constant on el plaer real és secundari i, sovint, prescindible.

I no ens oblidem d’un petit detall que sembla passar desapercebut: la normalització creixent de la misogínia. Perquè sí, en aquest menú digital d’excitació exprés, també s’hi serveix una bona ració de menyspreu cap a la dona. El porno “mainstream”, aquell que els adolescents veuen amb més regularitat que els vídeos de classe de matemàtiques, és ple d’escenes on el desig femení no existeix, on el cos de la dona és un objecte, on la humiliació és una pràctica habitual i, el més greu, on això es representa com a “normal”.

Resultat? Una nova generació de joves que, mentre premen “play”, interioritzen idees perillosament primitives i nocives com que la dona està al servei del plaer masculí, que dir “feminista” és de dèbils, i que la virilitat es mesura pel grau de dominació i desconnexió emocional. La misogínia ja no porta armilla de franctirador: ara porta auriculars, té canal de YouTube, i fa servir frases com “valors tradicionals” mentre t’explica que les dones han de tornar a ser modestes (i, si pot ser, mudes).

Aquest masclisme de nova generació no crida ni colpeja: fa bromes, ven samarretes i et convida a subscriure’t al seu canal. I el pitjor? Funciona. Perquè parla l’idioma de l’adolescent: directe, descarat, i aparentment rebel. Però el que ven com a llibertat d’expressió és, en realitat, una reedició moderna de l’odi de sempre. Cada cop més joves ho compren, ho comparteixen i ho defensen com si fos una veritat revolucionària.

“OnlyFans, al capdavall, no és gaire diferent del porno clàssic, però amb filtre d’Instagram i un aire de falsa proximitat”

OnlyFans, al capdavall, no és gaire diferent del porno clàssic, però amb filtre d’Instagram i un aire de falsa proximitat. I, és clar, amb més diners circulant que en una petita empresa. Però tant li fa si l’envàs és més brillant, el contingut continua sent el mateix: una sexualització constant, una banalització de les relacions, i una mercantilització de cossos que sovint comença en edats on encara estàs decidint si t’agraden més els dinosaures o el reggaeton.

És especialment nociu per als nois joves, que poden acabar creient que la sexualitat femenina és una mena de catàleg de serveis. I per a les noies, que poden interioritzar que el seu valor rau en quant valen els seus pits al minut. A veure qui s’estranya que hi hagi adolescents amb ansietat, depressió i una autoestima feta miques: els diem que són especials, però també els ensenyem directament o indirectament que poden ser “monetitzats” si són prou atractius o explícits. I el pitjor de tot, és que els pares ho acceptem.

I podem afegir un còctel amb regust amarg: referents masculins a les xarxes socials que, entre rutina i rutina de gimnàs, i vídeos amb el seu nou Maserati acompanyats de la “titi” de torn, parlen de dones com si fossin premis o enemigues, i que acusen qualsevol crítica de “sensibleria woke”. Adolescents que es formen mirant aquests personatges acaben replicant discursos que, fa només uns anys, haurien estat relegats a fòrums dubtosos de la xarxa o directament a la Batllia. Avui, aquests discursos viuen al mòbil de l’institut, i abans potser als iPads que tot just s’han retirat de les aules? Discursos que són virals, són “cool”, i tenen molts seguidors. Així comença el rentat de cervell suau, però constant: una masculinitat que confon valors i es defensa atacant covardament.

“Això es pot frenar, si tenim la valentia de fer el que fins ara ens ha fet mandra: educar. Educar en sentit crític, sí, però també en sensibilitat. Oferir espais on parlar obertament de relacions, de plaer, de consentiment i de respecte perquè no sigui un “tema incòmode””

Però no tot està perdut. Això es pot frenar, si tenim la valentia de fer el que fins ara ens ha fet mandra: educar. Educar en sentit crític, sí, però també en sensibilitat. Oferir espais on parlar obertament de relacions, de plaer, de consentiment i de respecte perquè no sigui un “tema incòmode”, sinó una prioritat formativa. Mostrar altres models de masculinitat, afectiva, empàtica, imperfecta però humana i honesta. Fer visibles homes que estimen sense dominar i dones que desitgen sense haver de demanar permís ni cosificar-se. Conscienciar a les noies joves per saber detectar actes denigrants i preparar-les per tenir el poder i la llibertat de decidir si volen jugar el rol que potencialment les pot perjudicar i, anant a l’extrem, interioritzant sentiments de submises de per vida.

També és la nostra obligació, la de tots, contrarestar els altaveus de la misogínia amb altaveus de veritat. Crear continguts a xarxes que no siguin sermons avorrits sinó eines de resistència atractives. Si la misogínia vesteix de pòdcast i samarreta, la igualtat ha de fer-ho amb humor, intel·ligència i capacitat d’impacte. No es tracta de competir, es tracta de canviar el relat, donant visions realistes i alternatives a realitats desvirtuades per continguts virtuals.

Ara bé, tampoc podem combatre la misogínia amb un altre extrem igual de perillós: el de pensar que tots els homes, per definició, són potencials opressors i agressors amb ganes de dominar. Hi ha un sector del feminisme que, amb la voluntat legítima de denunciar injustícies, acaba estenent la sospita com una manta que ho tapa tot: pares, professors, companys de feina, adolescents de quinze anys que encara no saben ni quina colònia posar-se. I sí, també existeixen dones que actuen amb mala fe, que manipulen emocionalment, que utilitzen les eines del sistema amb denúncies falses, ostracisme social i culpa per fer mal deliberadament a les seves parelles. Són una minoria? Potser. Però invisibilitzar-ho o negar-ho només dona munició als qui volen desacreditar el feminisme en conjunt. Si volem educar en el respecte, també cal ensenyar que aquest respecte no és unidireccional ni automàtic: cal construir-lo des de la responsabilitat i la complexitat, no des del dogma ni la por des del feminisme més radical.

I no, això no va de moralismes passats de moda. No es tracta de tornar a l’edat de pedra on parlar de sexe era pecat. Es tracta de responsabilitat, d’educació emocional, i de començar a entendre que el cervell adolescent no està preparat per digerir aquesta allau de continguts sense distorsionar la seva visió del món. El problema no és el sexe, sinó el context i els pares que obvien la seva feina com a educadors principals... perquè molts potser estem massa ocupats fent “scrolling” i verificant els “likes” del nostre darrer post.

“Quan la pornografia es converteix en l’única referència, OnlyFans en el nou model d’autoexpressió, i la misogínia en un mem amb “likes”, tenim un còctel tòxic”

Quan la pornografia es converteix en l’única referència, OnlyFans en el nou model d’autoexpressió, i la misogínia en un mem amb “likes”, tenim un còctel tòxic. Un còctel que empitjora perquè molts adults prefereixen mirar cap a una altra banda, fer un “follow” discret a una model i pregar perquè el seu fill no trobi el mateix contingut. Massa tard: ja hi ha estat i tot deixa una traça, virtual, però en deixa per sempre.

Potser ha arribat el moment de deixar de fingir que el problema no existeix. D’entendre que el que consumim modela com estimem, com ens relacionem, com ens veiem. I que si volem una generació que entengui què és la intimitat, el respecte i el desig real, no el de plató, cal començar per parlar obertament, educar sense vergonya i desmitificar la pornografia, per molt ben empaquetada que vingui amb subscripció mensual i missatges privats plens de cors i divertides icones virtuals aparentment inofensives.

No podem censurar internet ni prohibir els telèfons. Bé, poder sí, però acabaria en revolta… o a primera plana del New York Times com a país més avançat… o retrògrad. Però sí que podem deixar d’actuar com si res. Podem començar per educar en pensament crític abans que en àlgebra de matrius. Parlar amb els adolescents com a persones intel·ligents, no com a menors eterns. Fer-los veure que estimar no és dominar, que el desig no és una guerra de poder, i que el respecte no és una “moda progre”.

Podem ensenyar als nostres adolescents a distingir entre el que veuen i el que volen ser. Hem de posar noms a la misogínia i deixar de tolerar-la disfressada d’humor, d’ironia o de llibertat d’expressió. Apostar per referents masculins que no basen la seva autoestima en el nombre de conquestes, i per continguts educatius que no facin badallar al cap de quinze segons. I per sobre de tot, hem de deixar de tractar la pornografia com un secret vergonyós i començar a parlar-ne com a societat: amb claredat, amb valors, i amb urgència.

Perquè al final, el que hauria de ser OnlyFans, per als adolescents, són només dues paraules en anglès que probablement no entenen.

Ah, i com a home, marit i pare de fills d’ambdós sexes, afirmo que no he estat sotmès a cap pressió feminista, ni tinc cap vincle amb Acció Feminista d’Andorra per publicar aquest escrit… simplement per què al seu web diu “Fes-te sòcia” i al full d’inscripció diu “Full d’inscripció de sòcies”. Jo que pensava que contribuir a construir una societat més justa i igualitària a Andorra, compartint valors i objectius, era cosa de totes... i de tots.