Mil milions. Aquestes han estat les unitats venudes de telèfons no intel·ligents (no-smartphones) al 2020, una tendència que sembla anar a més i que ja ha aconseguit que la majoria de marques tinguin algun model d'aquestes característiques limitades. No hi ha dubtes que el romanç amb la hiperconnectivitat ha tocat sostre i que el gran públic comença a estar fart de l’‘alwaysON’ que ens van vendre com la panacea durant la dècada passada.

Psicòlegs que no paren d'advertir sobre les noves addiccions digitals, vinculades sobretot a la pantalla que ens acompanya en tot moment, sumat al fenomen anomenat ‘burnout’ (estar laboralment cremat, en llenguatge col·loquial) van activar les alarmes i, de cop l’‘smartphone’, aquell objecte del desig, cada cop més protagonista del nostre dia a dia, va començar a transformar-se en el culpable de tots els mals de l'era moderna. Ansietats, depressions, hiperestimulació i un llarg etcètera de situacions poc desitjables que afecten transversalment la població són fruit directe de la hiperconnectivitat. No falta ser un geni per adonar-se'n.

“Avui ja sabem que cada cop que mirem la pantalla deixem un munt d'informació, molt valuosa per empreses i governs i, com aquella pel·lícula de ‘L'home amb ulls de raigs X’, sembla que l'única manera de trencar la dependència és traient-nos els ulls, que en aquest cas és abandonant el telèfon intel·ligent” 

D'aquesta manera, una gens menyspreable massa de gent ha triat per fer un us més crític de les xarxes socials, qui no les ha abandonat directament, i ha aixecat murs al voltant de la seva privacitat i, sobretot, de la seva ubiqüitat, qüestionant la veritable utilitat de l'aplicació més invasiva que va crear-se mai: el WhatsApp.

D'ençà que va arribar massivament als nostres telèfons i des de la seva compra per part del grup Meta/Facebook, aquesta app cada cop ha pres més potestat sobre el nostre dispositiu i, també, per sobre el nostre temps. La seva delirant característica de no permetre anul·lar el seu servei de trucada és la mostra més descarnada de l'exigència d'estar sempre ubicable, deixant lluny en el temps la dictadura de les cometes blaves, amb les que WhatsApp notificava innecessàriament la lectura o no d'un missatge.

Cada cop més poderosa, apropiant-se d'un volum d'informació personal que mai atorgaríem de manera voluntària, WhatsApp, juntament amb Facebook i Instagram, han destrossat aquella idea romàntica de finals dels anys 10, on les xarxes socials i la missatgeria instantània es presentaven com un dels grans símbols de millora de les nostres vides, escurçant distàncies i fent el món més petit per a una societat que volia comunicar-se.

Maltractats per aquestes corporacions, avui ja sabem que cada cop que mirem la pantalla deixem un munt d'informació, molt valuosa per empreses i governs i, com aquella pel·lícula de ‘L'home amb ulls de raigs X’, sembla que l'única manera de trencar la dependència és traient-nos els ulls, que en aquest cas és abandonant el telèfon intel·ligent i tornant al vell model de tenir un telèfon simplement per parlar per telèfon. O, en última instància, fer només un pas enrere i apostar per iniciatives com la de The Light Phone que ofereix disseny, comunicació telefònica, podcasting, properament Spotify però cap app que pugui considerar-se disruptiva.

Serà una moda? Probablement. Però el que no deixa dubtes és que el cansament de l'abús que les empreses tecnològiques han exercit sobre nosaltres, com a consumidors, comença a generar canvis en les maneres d'utilitzar la tecnologia. I aquest retorn dels telèfons ‘ximples’ pot ser que sigui només el primer símptoma. O un nou escenari tecnològic, més humà.